Coaching i Viure - El Blog

No sigueu “cecs” a les emocions

2012-02-03T23:33:00.005+01:00

Les emocions son incitadores de moviment intern i extern i com tant l’un com l’altre son part fonamental de la naturalesa humana, hem de contemplar-les com a indispensables per una vida saludable. Son reaccions subjectives a l'entorn, es a dir, el que ens envolta ens fa reaccionar a cada un de nosaltres d'una manera diferent en funció dels nostres pensaments, creences, valors, cultura, llenguatge i fins i tot de la nostra biologia. Un esdeveniment o una percepció, per convertir-se en emoció cal que sigui, per nosaltres, rellevant. Una emoció no només es produeix davant un fet real i tangible, pensar en la possibilitat d'aquest fet produeix la mateixa emoció. Les emocions, son, a més, el nostre motor d’acció. Son part indispensable de la força que ens permet assolir els nostres objectius, per tant no creieu que val la pena liderar-les?

La bona noticia és que es poden modelar. Que podem triar potenciar les positives. Que podem deixar de comportar-nos com ens han "ensenyat" i començar a dissenyar i triar les nostres emocions. Connectar les emocions amb un mateix, saber què és el que sentim, poder veure'm a mi i veure als altres de manera positiva i objectiva, és possible!

Us penjo un conte fantàstic d'en Roger Vilaplana , a més de bonic i un magnífic exemple per la valentia, em sembla un bon il•lustrador del que us vull dir...

LA FUNÀMBULA

Des d'aquella alçada de la plataforma i mentre fa una roda d’escalfaments per tonificar i activar tots els músculs, es recorda del trapezi i les teles aèries i de quan repassava mentalment cadascuna de les figures estàtiques i en moviment, enllaços, caigudes i seqüències, que faria durant l’espectacle. Avui, però, estrenarà nou aparell i incorporarà la cinta plana. La cinta és curta, però així i tot li fa cert respecte. Intueix les grades encara buides i nota per primer cop la fredor de la carpa absents els murmuris de veus, colors de jerseis i mirades enlaire. No pot mirar avall, però s’imagina la xarxa de seguretat com una immensa teranyina. La funàmbula agafa aire i amb la punta d’un peu tanteja la cinta que, estremida, li respon amb un suau moviment. Després avança fent lliscar un peu rere l'altre, amb pas pausat però segur, per la cinta que es balan ceja lleugerament i es pa ia els pas sos i, en un moment de dubte, ajunta els peus i els col•loca de nou l’un davant de l’altre. Respira fons, alça el cap, i re pren les pas ses fins que acaba creuant sense vacil•lacions de cap mena aquella cinta plana. Un calfred d’emoció li recorre l’esquena. Un nus al coll li reté l'explosió d'un crit i li escanya una llàgrima. La tremolor s'esvaeix. De fet, l’exercici d'escalfament que realitza a dos pams de terra no tindria més dificultat si no fos que la noia, des de fa un temps, és cega.

La majoria dels humans no som "cecs"!!! obriu els ulls!!! Realment esteu “a dos pams del terra”! Sigueu, però, tant valents com la Funàmbula.

Gràcies al Roger Vilaplana pel conte, encara no ens coneixem i Gràcies a Avesedari que m’ha permès conèixer-lo! Realment son gent extraordinària !!!

Resoldre conflictes

2012-01-22T10:03:00.005+01:00

Què és el més habitual en l’ésser humà davant un conflicte interpersonal? (penseu que en podem tenir a diari... amb la parella, amb els amics, amb els companys de feina, amb...)

Quan ens sentim amenaçats ataquem i si no gosem atacar fugim.

Quan ataquem perdem el control i podem dir o fer coses que realment no sentim i que demà haurem oblidat. Penseu però que els altres potser no oblidaran, el mal ja està fet.

Quan fugim el que fem és directament no exposar allò que ens molesta i patir-ho en silenci o el més habitual... insinuem, llencem indirectes, etc. Sembla fàcil escombrar els nostres problemes sota la catifa psicològica, però si el munt que hi amaguem és massa gran potser no podrem evitar ensopegar amb ell...

Si no gestionem be els nostres desacords el resultat pot ser la contenció. La contenció crea distància psicològica entre les persones: antipatia, antagonisme enverinat, indiferència, competència, etc. i a més fa que l’enuig s’acumuli i si explota...

Els conflictes sense resoldre amenacen la nostra autoestima. Per construir una autoestima sobre una base sòlida, hem d’aprendre a afrontar els conflictes en lloc de eludir-los (atacar o fugir).

En un conflicte és fàcil sentir sense escoltar. Conversar (escoltar i opinar), a més de solucionar el conflicte, millorar la nostra capacitat de construir relacions estretes i duradores.

Abordar un conflicte requereix:

Ser capaç d’exposar-nos al rebuig.
Ser capaç de reconèixer la nostra contribució al conflicte.
Ser capaç de sortir de la nostra zona de confort.
Ser capaç de liderar la por (por a estar equivocats, a perdre algú o alguna cosa...)
Ser capaç d’entendre que els desacords no son necessàriament una competició.
Estar disposat a canviar.

La recompensa és la satisfacció, l’enfortiment de la nostra autoestima i la millora de les relacions a llarg termini. Aprendre a estar en desacord amistosament i resoldre problemes son dues de les habilitats interpersonals més importants que podem desenvolupar.

Eines:

Primer intentar entendre a l’altre, desprès intentar que ens comprenguin. Steven Covey en el seu llibre “Los siete hábitos en las personas altamente eficaces” ens explica que si animem als altres a explicar la seva perspectiva primer, desprès estaran en molt millor disposició d’escoltar la nostra.

Enfoqueu-vos en les vostres necessitats no en les proposicions que teniu pensat fer. Fisher, Ury i Patton en la seva obra “Si... !de acuerdo! (como negociar sin ceder) ens comenten que si ens concentrem en el nostre posicionament tendim a donar més èmfasi a les nostres divergències i quan ens concentrem en les nostres necessitats és quan trobem les coses que tenim en comú. Tractem de satisfer les necessitats sumades de l’altre i nostres tant com puguem!

Com ho fem?

- Veig que tenim diferents maneres de veure-ho, m’agradaria compartir amb tu les meves necessitats i punts de vista més tard, primer però voldria conèixer quines son les teves necessitats, que és el que penses i quines son les teves propostes, m’ho expliques? (per exemple)

D’aquesta manera a l’hora que expliquem que tenim unes determinades necessitats donem pas a l’altre a explicar primer les seves i col•locar-lo en situació de que desprès escolti les nostres en la millor predisposició possible. És fonamental escoltar i resistir la tendència a interrompre amb objeccions. És fonamental donar feedback del que em entès del que ens explica, abans de donar la seva exposició per acabada.

Ara ja podem explicar les nostres necessitats i els nostres plantejaments i un cop explicats, podem buscar una solució que s’ajusti als d’ambdós. I com més creativa sigui millor!

Qui et posa pals a les rodes? Tu mateix ?

2012-01-16T10:44:00.002+01:00

La vida ja es prou enrevessada com per que nosaltres mateixos ens fem la punyeta, no ?

Moltes vegades no assolim els nostres objectius per que abandonem els projectes, ens manca motivació, esperit de “sacrifici” y moltes altres coses semblants. A tots ens ha passat alguna vegada. De vegades és que en realitat no tenim ben definit l’objectiu, no sabem ben be que és el que volem i altres vegades sabotegem el nostre propi potencial d’èxit degut a la por.

Les 5 maneres d’autosabotejar-nos més freqüents

No acabar allò que comencem:

Començar moltes coses però malgrat de vegades hi dediquem molt esforç, quan estem a punt d’acabar ho deixem amb qualsevol excusa. També està en aquest espai la tendència a deixar una feina just abans d’un possible ascens o un possible augment de responsabilitats, deixar uns estudis quan quasi hem acabat, etc.

L’explicació pot ser: si mai acabes res mai hauràs d’enfrontar-te a la possibilitat de fracassar, de cometre errors d’importància, de no estar a l’alçada.... i fins i tot, en alguns casos, de no saber gestionar un possible èxit.

Cal entendre, però, que si ens deixem portar per aquest autosabotatge, tampoc coneixerem el plaer d’assolir els nostres objectius i de demostrar-nos que realment si que podem estar a l’alçada, que podem ser valuosos.

Posposar-ho tot fins a última hora (procrastinar):

Deixar una tasca fins a l’últim moment mentre ens ocupem amb altres coses.

L’explicació pot ser: si ho deixo pel final no m’hauré esforçat tot el possible i per tant si no surt be serà culpa de la manca de temps dedicat, es una espècie de falsa protecció per una suposada o possible ineptitud...

Evidentment, de vegades, només es tracta de que posposem les coses quan aquestes simplement no ens resulten atractives.

Ser perfeccionista:

Un dels pitjors enemics de la felicitat, del benestar...

O està perfecte o no està. Perdem molt temps cercant aquesta utòpica perfecció, revisem, ampliem, estudiem més, etc. i l’únic que aconseguim és no acabar mai res i quantitats extraordinàries d’estrès. Difícilment un perfeccionista trobarà una tasca acabada.

L’explicació pot ser, una altra vegada, voler evitar el risc de fracassar, de no estar a l’altura. Cal saber parar a temps, dedicar hores innecessàries de feina i estrès a una tasca ens limita! La solució no es fàcil però si que és simple: cal arriscar-se. Comencem per coses petites i veurem que si no son perfectes però son bones (estan ben fetes) ja és suficient. Es molt millor un projecte que camina que un projecte aturat esperant a la perfecció. I escolteu... se de que parlo! Aquest blog mai hauria existit si no hagués a après a gestionar el meu perfeccionisme!

Posar-nos excuses:

Soc massa jove, pensaran que no en se prou, soc massa gran, no tinc temps, no tinc diners, no estic prou preparat, etc. De sobra sabem que ni el temps, ni la edat ni ... han estat un handicap per persones que han aconseguit allò que es van proposar i si no tots, quasi be tots, alguna vegada ens hem demostrat que sempre es pot fer allò que considerem prioritari, per tant, deixem-nos d’excuses amb els nostres objectius!

La síndrome de l’impostor:

Terme que va néixer de la ma de Pauline Clance y Suzanne Imes (Psychother. Theor. Res. 15, 241–247; 1978), i es defineix com la incapacitat d’acceptar l’èxit propi. Malgrat la teva competència penses que no ets mereixedor d’estar on estàs, o de rebre els afalacs que reps, dubtes de les teves habilitats i capacitat, ets summament perfeccionista.

En realitat totes aquestes maneres d’autosabotatge tenen la seva explicació i fins i tot el seu “benefici”, ens protegeixen del fracàs, del “ridícul”. Però això te el seu preu... si tot i ser conscients de que ens autosabotejem, del preu que n’estem pagant, de que en realitat es tracta de por i seguim trobant-ho útil, endavant... Us proposo, però, que quan us descobriu posant en pràctica algun dels autosabotatges que hem comentat, us pregunteu per quina raó ho esteu fent i si el preu us compensa, un cop feta aquesta reflexió, us pregunto....

Si no tinguessis por i sabessis que no pots fracassar, que faries? Pren-te uns moments per pensar-hi ...

Doncs ... i si ho fas?

Càpsules de Benestar

2012-01-07T20:18:00.003+01:00

Tenim l’obligació de curar-nos quan estiguem malament.

Les ferides cal llepar-les només durant el temps necessari per poder seguir caminant i canviant sempre que calgui.

Davant el dolor es pot: rememorar moments dolços, brillants, d’èxit... que tots n’hem tingut... i desprès pensar en noves estratègies a seguir, que tots en tenim si les sabem mirar. O es pot donar pista lliure al dolor i restar immobilitzats... nosaltres triem.

Podem ser petits de talla o molt alts, lletjos o guapos això no ho podem triar però si que podem triar no ser petits per dins.

Propòsits

2012-01-01T12:12:00.002+01:00

Els meus propòsits per l’any que encetem avui, els plantejo com un resum personal que parteix de l’article al riberaexpres.es , diari digital de La Ribera Alta dels nostres germans de València, on en Ferran Sanz, company i amic col·labora setmanalment. Moltes gràcies Ferran i moltes gràcies Ribera Exprés, anem seguint-vos cada setmana!

Any que comences … he après que si vull canvis he de canviar jo i em comprometo a fer-ho.

Any que comences … enfocaré tot el que faci, pensi i digui en positiu perquè sé que el meu exemple farà de catalitzador de positivisme i només sent positiu/va puc donar i rebre el millor de mi mateix/a.

Any que comences… entraré en acció, deixaré de mirar des de l’ampit de la finestra i sortiré al carrer. Fer és la única manera d’aportar, per una banda i de tenir el dret moral d’opinar, per l’altra.

Any que comences... seguiré cometent errors, està en la naturalesa humana però de tots els errors en faré aprenentatges i els transmetré amb la mateixa il·lusió que fins ara.

Any que comences... ets un paper en blanc i malgrat el que hi vulgui escriure la història, jo miraré de fer el meu relat amb sinceritat i sense perdre de vista els meus valors.

Any que comences... espero de mi i de tots els lectors extraure del teu temps alguns dels millors moments de les nostres vides.

Feliç 2012!

Us proposo un repte. Busqueu una llibreta i porteu un diari de l’any que comença, no us limiteu a escriure! Enganxeu-hi fotografies, records, anhels, pensaments .... tot el que us sembli significatiu

Fem “una partida” de Feedforward?

2011-12-27T09:44:00.003+01:00

Us proposo un joc per a començar el nou any d’una manera diferent.

I si, com un joc, utilitzem la tècnica del Feedforward ? Aquests dies quasi tots estem envoltats de persones que ens estimen o si més no a les que apreciem i quasi tots tenim moments pel joc. Que us assembla si en proposem un??

Fem “una partida” de Feedforward?

Quants més siguem més divertit i útil serà!

Preneu llapis i paper.

Feu una rotllana.

El feedforward consisteix en obtenir suggeriments per un funcionament conductual o estratègic que vulguem modificar i només s’aplica cap al futur, per tant està totalment fora de lloc (es pot penalitzar amb una penyora) fer referència a comportaments, conductes, estratègies i accions passades.

Cada “jugador” planteja al grup un tema que vulgui canviar en la seva vida i la resta de components del grup, per ordre, li dona dos o més idees o suggeriments que el puguin ajudar a obtenir un canvi positiu. Aquestes idees o suggeriments poden ser tant pràctics o tant estrafolaris com vulgueu! Però sempre encaminats a facilitar el canvi que el jugador que exposa vol fer.

El jugador que planteja el repte ha de prendre nota dels suggeriments, agrair als companys les seves aportacions i donar pas al pròxim jugador.

Quan tots els jugadors han plantejat el seu repte i han rebut el feedforward del grup. Cada un de vosaltres triarà quina o quines de les aportacions dels companys li agrada més i li sembla més útil i posarà en pràctica!

És important no posar més límits que el de no parlar de passat, de com s’han fet les coses fins ara. És important deixar-se portar, no hi ha idees absurdes hi ha idees que encara no s’han experimentat i totes poden resultar útils! I si més no divertides!

Exemple:

1r participant : vull arribar puntual a les cites, que puc fer?

1ª aportació: Comença a preparar-te 1hora abans de l’hora de la cita

2ª aportació: Posa una alarma al mòbil que cada hora et recordi per soleares (jeje) que no vols fer tard a la cita

3ª aportació: fes-te un invent com els del TBO que et porti a la cita a l’hora justa!

4ª aportació: ves a dormir al lloc on has quedat i així no faràs tard!!!! Jajaja

Etc. etc.

Animeu-vos! A més de passar una estona entretinguda i fins i tot divertida. Podeu aconseguir molt bones idees per aquelles coses que de vosaltres voldríeu modificar.

M’encantaria que comentéssiu aquí les idees que més us han agradat de les que us han proposat i les que més us han fet riure. Gràcies!

Feliç 2012!

Que és el que m’inquieta?

2011-12-17T11:02:00.002+01:00

Fa mesos que la miro... fa mesos que m’inquieta i que sento que alguna cosa em vol dir...

Me la va portar la meva amiga Cristina i em pesa, no sé per què, només és una pedra, no és ni bonica ni lletja, és una pedra! Una vulgar pedra! Per molt que m’ho dic, em pesa... La tinc tancada en un pot de vidre, la veig però no pot sortir... i com ha de sortir d’un pot de vidre una pedra! Estic fent el ridícul!

És una pedra de vores afilades, és una pedra grisa i polsosa, una pedra ... només una pedra!

Que la fa tant inquietant doncs? És una pedra de Mauthausen, si amics del camp de concentració. La meva amiga és fotògrafa i he vist les fotos, ja sé que és el que m’inquieta, ja sé que és el que tinc por que surti, el passat!

Però és lògic? És científicament raonable que el passat m’inquieti, que el passat em “parli”, que el passat em faci por, que el passat “surti” només perquè tinc una pedra? És lògic que em condicioni el passat?

No vull desmitificar el passat i molt menys el dels que van patir a Mauthausen o a altres camps de concentració o dels que han patit a qualsevol lloc del món tant per guerres com per qualsevol causa per intima que sigui, el passat és però, passat i així l’hem d’entendre. No us sembla que el millor que podem fer és aprendre dels errors i dels encerts, recolzar-nos en els aprenentatges i que serveixin, tots plegats, per construir un present millor i per planejar el futur que desitgem?

Les nostres preocupacions

2011-12-10T11:45:00.003+01:00

Estic cursant un seminari d’entrenament emocional, ja és el tercer que segueixo, amb Mireia Cabero a la UOC, els que em seguiu ja sabeu que em considero positivista, fa ja temps que vaig entrar en contacte amb aquesta branca de la psicologia i que l’experimento dia a dia amb molts bons resultats tant en mi com en les persones a les que acompanyo en processos de coaching personal.

Be, doncs la Mireia en els seus apunts ens facilita una cosa molt interessant, la Llei de Fritz Perls, aquí us la deixo... us convido a reflexionar-hi!

Quin tant per cent dels nostres pensaments negatius estan ben fonamentats?:

- El 30 % del que ens preocupa ja ha succeït, forma part del passat i no tenim possibilitat d’evitar-ho.
- El 40 % del que ens inquieta mai arribarà a succeir, o nosaltres no ho veurem.
- El 12 % de les preocupacions són respecte la salut. Cuida’t i fes prevenció en la mesura del possible.
- El 10 % es refereixen a preocupacions diverses els efectes des quals s’anul·len, ja que no poden produir-se totes simultàniament.

Què queda?

Un 8% de preocupacions legítimes, que són les que realment importen.

Atenció ocupar-nos d’aquest 8% pot ser necessari i productiu i del 12% de preocupació per la salut, que si ens ocupem de que sigui el millor possible si que ens és útil, però... perdre el temps amb els altres percentatges us sembla útil? Que creieu que hauríem de fer amb ells?

Moltes gràcies Mireia!

La lentitud, un valor?.

2011-12-01T18:19:00.003+01:00

Quina mania tenim de viure vertiginosament… penseu-hi un moment. Passem el dia fent coses i corrent d’un costat cap a l’altre. Ens manquen hores al dia per fer tot allò que “volem fer” però quants de vosaltres creieu que, al final de la nostra vida, el comptador de temps Viscut de veritat donarà la raó a aquestes urgències...

Que us vull dir amb això? Us convido a que analitzeu un dia normal i corrent, penseu en quines coses creieu importants en el seu transcurs, feu una petita reflexió al final del dia i recordeu quines son les coses que us han angoixat, preocupat, fet moure, enfadat i també quines il·lusionat, fet riure o somriure, fet sentir satisfets, orgullosos ... i en quin estat heu sentit les primeres o les segones.

Per norma les angoixes, les preocupacions, etc. es donen molt més quan vivim ràpidament, sense temps per pensar en aquelles coses que realment son importants. I les segones, la il·lusió, el riure, la satisfacció, etc. normalment apareixen en moments de pausa.

Penseu, també, en quin “tempo” requereixen les coses que realment donen significat a la vostra vida - reflexioneu primer en quines son les realment important per vosaltres- i si les esteu “ordenant” be, per prioritats vitals.

Les coses molt ben fetes requereixen temps, paciència, preparació... i és curiós que tots embadalim davant una magnífica artesania, davant una obra literària magníficament construïda, uns nens exquisidament educats, una família harmònica, etc. i no sentim ni fred ni calor davant un aparador ple de figuretes de plàstic fetes amb motlle...

Amb el títol que us proposo no vull dir que viure lentament sigui la panacea... vull dir: preneu-vos el temps necessari per assolir l’excel·lència en tot el que feu. De vegades aquest temps necessari és curt i ràpid però de vegades cal deixar reposar les idees i les accions fins que és el moment adequat.

Fa un temps, estudiant organització del temps vaig conèixer un moviment al que en diuen Slow. Potser cada un de nosaltres podem adaptar al nostre “caminar” aquesta filosofia, no?

Us recordo un vell conte que de ben segur, si no tots quasi tots, coneixeu. El pot i les pilotes de golf.

La meravellosa foto és de José Alba, li he "robat" ja que encara no tinc el seu permís... espero aconseguir-lo!

Càpsules de Benestar

2011-11-26T10:18:00.004+01:00

Amics? Un gegant sí!

Un estudi de 2002 realitzat a la Universitat d'Illinois per Diener i Seligman va descobrir que les característiques més excel·lents que comparteixen el 10% dels estudiants amb els nivells més alts de felicitat i el menor nombre de símptomes de depressió eren els seus forts llaços amb amics i familiars i el compromís amb la despesa de temps invertida en ells.

Wallis, Claudia (2005). “The new science of happiness”, Time Magazine 09/01/2005 http://www.time.com/time/magazine/article/0,9171,1015902,00.html

Moltes gràcies Mireia Cabero!

El segrest de l'amígdala

2011-11-22T19:17:00.000+01:00

El segrest de l’amígdala (terme de D. Goleman) és ni més ni menys que la manca d’autocontrol.

L’amígdala, un conjunt en forma d’ametlla (de fet son dos) de nuclis de neurones localitzades en la part més fonda dels lòbuls temporals del cervell que formen part del sistema límbic i son fonamentals en el processament de les emocions. La informació que rebem de l’exterior (o la nostra percepció d’aquella informació) arriba directament allí i d’allí a l’hipotàlem, encarregat de l’activació del sistema nerviós autònom, als nuclis reticulars per incrementar els reflexos de vigilancia, paralització o fugida, als nuclis del nervi trigèmin i facial per activar les expressions de por i a les àrees cerebrals responsables de l’activació de neurotransmissors de dopamina, noradrenalina i adrenalina. A més, hi ha investigacions que demostren que és la responsable de la formació i emmagatzemament de memòries que ens permeten reaccionar davant del “perill” molt més ràpidament.

L’amigdala forma part d’aquella estructura cerebral primitiva que us comentava en un altre post que us linko aquí i segresta la informació abans de que aquesta arribi a l’escorça prefrontal que és l’àrea del cervell responsable del pensament i el raonament.

Quan te lloc, doncs, el segrest de l’amígdala?

Quan tenim por (o pànic), de vegades fins i tot al veure una pel·lícula, llegint un llibre, etc.

Quan patim un “atac d’ansietat” .

Quan fem o diem coses, en un moment de ràbia, de les que desprès ens penedim.

Quan davant una maniobra estranya del conductor que tenim davant, patim una explosió d’emocions desproporcionada.

Continueu vosaltres mateixos... son molts els moments de segrest de l’amígdala. Normalment reaccions desproporcionades davant successos que realment no les requereixen, van lligades quasi sempre a la percepció d’una amenaça, a la por i les reaccions físiques son “visibles” en l’expressió facial i en les reaccions fisiològiques que l’acompanyen (suoració, acceleració del ritme cardíac, tensió muscular, etc.)

L’amígdala és fonamental per la nostra supervivència ja que ens permet preparar-nos davant el perill, però en la vida normal i diària evitem-ne el segrest! Sempre que no sigui en positiu i suficientment moderat, penseu que també ho és un atac de riure, una sensació d’alegria intensa, un gran enamorament, etc. ;)

La Dra Jill Bolte Taylor ens proposa la regla dels 90 segons:

"Una vegada activat, la substància química alliberada pel cervell sorgeix a través del meu cos i tinc una experiència fisiològica. Dins de 90 segons des del tret inicial, el component químic de la meva ira s'ha dissipat del tot de la meva sang i la meva resposta automàtica s'ha acabat. No obstant això, si em quedo enfadat després d'aquests 90 segons, es torna, llavors és perquè he optat per deixar que el circuit seguirà el seu curs. "

Es aquell conteu fins a cent, No? Passats aquests 90 segons, hem donat temps al cervell per activar el circuit d’inhibició de l’amígdala i donar una resposta socialment millor i molt més saludable per nosaltres. Penseu que “l’atac de l’amígdala” pot durar segons, hores i fins i tot dies si no s’hi intervé. Tot va en funció de la intensitat de la emoció que provoca.

Us proposo a més:

1.- Atents a les manifestacions físiques: un augment del ritme cardíac, les dents apretades, sensació de calor a la cara, suoració a les mans, un nus a la gola, opressió al pit i d’altres de similars. Son senyals d’alarma a les que no hem de escoltar, proveu de regular la vostra respiració amb respiracions profundes i destensar la mandíbula relaxant la llengua.

2.- Preneu-vos un moment per conentrar-vos en el que sentiu, per exemple, “m’estic començant a enfadar”, “m’estic sentint maltractat”, posar nom als sentiments ajuda a debilitar la resposta amigdalina, ens permet guanyar temps (aquells 90 segons).

3.- Feu un reenquadrament cognitiu. “aquesta persona de la feina em fa la vida difícil per que es sent molt insegura al meu costat, poso en perill la seva línia de flotació”. “el conductor de davant no em vol fer mal, va despistat, posaré distància”, “no pensa que soc un babau, només te una opinió diferent i la defensa”...

4.- Aprengueu a reconèixer els vostres factors desencadenants, quins son els interruptors que posen en marxa el procés i gestioneu-los d’una altra manera. Ja pel fet d’identificar-los els esteu suavitzant.

5.- L’estrès limita la nostra capacitat d’autogestió. Relaxeu-vos!

6.- Observeu les reaccions dels altres, Jung va dir “ Tot el que ens irrita dels altres ens pot portar a una comprensió millor de nosaltres mateixos”

7.- Apreneu a fer meditació, a tenir silenci entre pensaments, el que tots coneixem com deixar la ment en blanc. Amb aquesta pràctica es calma el soroll emocional, s’enforteix l’autocontrol i diuen els entesos que es pot reduir fins a un 50% l’ansietat.

Definir un objectiu

2011-11-06T12:52:00.005+01:00

Alícia en el país de les meravelles.

Gatet de Cheshire, podries dir-me, si us plau, quin camí he de seguir per sortir d’aquí ?

Això depèn en gran part del lloc al que vulguis arribar – va dir el Gat.

No m’importa massa el lloc… digué Alícia.

Llavors tampoc importa massa el camí que prenguis – va dir-li el Gat.

… sempre que arribi a algun lloc – afegí Alícia com explicació.

Oh, sempre arribaràs a algun lloc- assegurà el Gat- si camines prou!

Un bon exemple per parlar de definir objectius, no?

Agafeu paper i boli i anoteu:

Àmbit de l’objectiu: personal, professional.
Que vull aconseguir? (descripció de l’objectiu).
Títol de l’objectiu. Poseu-li nom
Quan ho hauré aconseguit ? Poseu-li data final i dates intermèdies de control.
Factors fonamentals : que influirà en l’èxit del meu objectiu ? quines coses he de fer ? anota-les !
Coses que he de fer diàriament per aconseguir el meu objectiu. Afineu més encara.

Un cop definit l’objectiu el que cal és començar a treballar! Molts dels objectius que ens proposem es queden en el paper... sense acció no és possible l'èxit.

Foto Archery Tips

Energia

2011-11-01T20:53:00.002+01:00

La major part del temps hi ha un conflicte entre el que se suposa que significa estar be i la nostra realitat.

Sentir-se tranquil no sempre és sinònim d’estar be i sentir-se malament no sempre és sinònim d’estar malalt. Estigueu atents al que us diu la vostra energia.

Si noteu que la teniu molt baixa: avorriment, mandra, ganes d’estar sol (aïllament generalitzat), continua preocupació, desconfiança, pessimisme, pors, ràbia, tristesa i fins i tot un estat físic amb sensació de malaltia. Penseu que potser en teniu fuites.

Us proposo una sèrie de pautes (n’hi ha moltes més, vosaltres intuïtivament ja les sabeu... jo només us les recordo!)

Dormiu les hores necessàries i feu-ho adequadament

Tingueu ordenat el vostre entorn

Planifiqueu el vostre dia i no us deixareu activitats importants per fer

Eviteu a les persones que noteu que us xuclen energia, no us aporten res

"Escolteu" la vostra xerrameca interior negativa i atureula!

Celebreu les coses que feu be

Trenqueu la rutina, feu coses diferents per petites que siguin!

Canteu

Balleu

Si noteu que teniu massa alta l’energia: no podeu parar de fer coses i acabeu el dia esgotats, teniu sempre la sensació d’estar amb el cor en un puny a punt d’esclatar, si perdeu la paciència amb els altres més de dos cops al dia, en resum si us noteu sobreactivats. Potser necessiteu reconduir la vostra energia.

Més pautes, les sis primeres que us proposo coincideixen amb les que us activen, en realitat son normalitzadores... i com abans utilitzeu la vostra intuïció, que no és res més que un processament molt ràpid (i moltes vegades molt més encertat) de la informació que obteniu de l’entorn i de com aquest us afecta, molt millor!.

Dormiu les hores necessàries i feu-ho adequadament

Tingueu ordenat el vostre entorn

Planifiqueu el vostre dia i no us deixareu activitats importants per fer

Eviteu a les persones que noteu que us xuclen energia, no us aporten res

Celebreu les coses que feu be

Mireu de seguir una sèrie de rutines positives cada dia: al matí preneu-vos un cafè (o el que sigui) a casa, amb pijama i escoltant música per anar despertant sense angoixes i/o aneu caminant a la feina (si més no un tros) i/o doneu un passeig quan sortiu de la feina, sense més motiu que el de passejar...

Pareu, preneu-vos deu minuts (com a mínim) al dia per no fer absolutament res

Apreneu a respirar profundament i aneu fent-ho durant el dia.

Diuen que en aquest món hi ha persones “medicina” i persones “tòxiques”. Les primeres son aquelles que transmeten alegria, entusiasme i pau i les segones ens contagien la seva negativitat i el seu mal rotllo, de vegades camuflat per fer llàstima... (us xuclen energia). Fugiu de les segones a tota màquina si podeu! I si no podeu per què hi heu de conviure (el cap, la cunyada, el sogre...) neutralitzeu-los, l’amabilitat sense cap intimitat fa miracles. I si en coneixeu de les primeres observeu com funcionen i apreneu! Per optimitzar l’energia no hi ha res millor que ser persona “medicina” i envoltar-se de persones que també ho siguin!

Recordeu, però, que si la vostra energia ni així es regula potser heu de consultar amb un psicòleg, una patologia no es pot tractar sense els coneixements necessaris per fer-ho!

La foto és de Gladys Cordero

Paraules

2011-10-25T05:44:00.005+02:00

Somriu, gaudeix, tafaneja, escolta, col·labora, estudia, tria, opina, xiuxiueja, pensa, comparteix, evoluciona, apassiona’t, xala, creix, imagina, acaricia, canta, somia, cerca, abraça, llegeix, escriu, construeix, descobreix, plora, contrasta, respira, desitja, sent, il·lusiona’t, motiva’t, coneix, parla, assaboreix, aixeca’t, balla, viu ...

Només son paraules escrites en un blog, paraules boniques, paraules que et transporten a idees, paraules que evoquen moments. Llegint-les possiblement esteu somrient, lleugerament però somrient. Imagineu ara que cada paraula de les que us proposo és un repte i que cal que entreu en acció.

I si... en triem cada dia una i l’explorem, la posem en pràctica?

Us proposo un joc, escriviu les que us suggereixo o les que us vingui de gust, cada una en un post-it i enganxeu-les en un lloc visible, cada dia en trieu una i l’exprimiu al màxim!

Detectar la necessitat de canviar

2011-10-21T18:02:00.006+02:00

Cada un de nosaltres te clar que es conforma de, coneixements, experiències, valors, suposicions, regles, competències i si... també de limitacions, que ens fan ser allò que som.

Si a allò que creiem que som, a més, li afegim “les alineacions planetàries” (no us espanteu, no m’he tornat boja...) vull dir que li afegim el sentiment de que les coses al nostre voltant son com son i no hi podem fer res. Tenim un còctel realment explosiu si tot això no ens porta a l’èxit. Ho veieu? No hi podem fer rés!!! I aquí està la “trampa”, caiem en ella en el moment en el que pensem que no hi ha més possibilitats, que tot el que som ve dissenyat pels paràmetres que us anomeno.

Sabeu quin penso que és el secret per detectar la necessitat de canviar? Pareu un moment, preneu-vos un dia per pensar, o sols o amb la família, que és el que realment us apassiona, que és el que considereu important -els vostres valors-, que és el que feu millor –els vostres talents i fortaleses-, quins son els vostres somnis, etc. i què és el que podeu fer amb tot això. De ben segur que hi ha moltes coses que teniu capacitat de fer i que us agradaria fer.

De vegades estem immersos en el “tràfic” diari i no ens en adonem que aquest ens arrossega sense que ni tan sols siguem conscients de què està passant. Si us heu pres aquest “moment” i només us cal fer certs ajustos, si el que feu i com ho feu us agrada i us fa sentir plens, fantàstic! Endavant, feu els ajustos necessaris i continueu! Però si el que feu i el que “veieu” de vosaltres no és en absolut el que us omple, canvieu!

Aquesta “parada” a més us donarà una altra perspectiva de vosaltres mateixos i només amb això, amb la seguretat de constatar què és el que us agrada, el què feu be i el què podríeu fer -si volguéssiu- amb la vostra vida ja comença el canvi. De vegades un canvi d’actitud, un canvi petit ja és suficient per retrobar-se.

A la pàgina eines d’aquest blog en teniu tres que us poden ser d’utilitat. Feu-les servir!

Coaching Psycology

2011-10-13T08:03:00.005+02:00

A unes hores vista del final del 1r Congrés Internacional de Coaching Psycology només cal dir que les coses ja es mouen en el nostre País i que com sempre es mouen bé. El Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya ha organitzat els proppassats dies 11 i 12 d’octubre un impecable congrés amb els pioners mundials d’aquest moviment que malgrat s’inicia l’any 2000 a Austràlia es consolida aquí amb aquest acte.

Els psicòlegs coach ja tenim un marc de referència institucionalitzat per a la bona praxis i un foro de consulta en el col·legi oficial!

El Coaching no és una pràctica que es limiti als psicòlegs i cada Coach sigui quina sigui la seva formació aporta al Coaching la seva valuosa perspectiva. Sumant-les farem d’aquesta disciplina una eina potent al servei de:

Les persones que volen, amb plena consciència i disposats a liderar la seva vida, visquin aquesta en majúscules – amb tot el seu potencial-

Les organitzacions que entenen que el seu valor, el seu motor i la seva capacitat d’èxit es basa en tot el que les persones que les integren, poden oferir des de la il·lusió, el compromís i la motivació.

Us anoto uns apunts d’aquests dos intensos dies- podria omplir pàgines i pàgines-

El fet de tutelar l’autoregulació (coaching) fa que el client acabi el programa assolit l’objectiu.
L’autorressistència és un dels pitjors enemics de l’ésser humà.
Recordar quins son els nostres punts forts ens ajuda a aplicar-los i a optimitzar les nostres possibilitats de benestar.
El millor líder és el que és capaç d’aconseguir el millor rendiment i els millors beneficis no només per a l’empresa sinó per a tot el conjunt, l’empresa i els treballadors que la integren.
Al líder se li demana un gran esforç i que aquest sigui sostenible i sostingut en el temps. Se li demana:

o Eficàcia en el lideratge

o Capacitat de mantenir la conducta

o Capacitats personals

o Capacitats executives

o Capacitats emocion

Cal tenir cura del líder i formar als nous líders a l’escola treballant amb potencials.

Atenció cuidadors!

2011-10-01T10:07:00.003+02:00

No podem arreglar les vides dels altres… només som realment responsables de la nostra felicitat. Arreglant la nostra vida, ja sabeu... diguem-ne, per exemple, efecte papallona...

No hi ha dubte de que ens sentim valorats, útils i molt més connectats quan ajudem als altres. Si tenim cura de la gent que estimem i procurem que no pateixin cap mal, ni gran ni petit, ens sentim bé amb nosaltres mateixos. I ells, com es senten? El que és important és saber en quins moments cal ajudar realment i en quins ajudar és no ajudar gens...

De vegades, penseu-hi, com més ajudem és donant-los-hi l’espai que necessiten per ajudar-se ells mateixos, l’espai que necessiten per aprendre dels errors i recuperar-se de les ferides si les tenen, donant-los-hi – això si- el nostre suport.

El que si hem de fer tots, com a ciutadans del món, és utilitzar el nostre potencial en ajudar on realment es necessita i per això us recordo amb aquest link que tots, absolutament tots, podem fer alguna cosa pels menys afavorits. Animeu-vos! Això si que ens reporta felicitat!

La por al dolor.

2011-09-24T06:45:00.005+02:00

La por al dolor paralitza, la por al dolor aliena, la por al dolor de vegades mata en vida…

Es complicat per molta gent donar el pas de sentir i viure el dolor, ara i aquí no parlo del dolor físic parlo del dolor emocional.

Davant una pèrdua (que pot ser de mil tipus) hi ha diverses opcions, us en presento tres:

Negar el dolor i fer com que no passa res, situació que de vegades porta a una imatge de falsa felicitat o fals benestar que no permet el benestar real i ple.
Negar-se a acceptar el dolor i no voler-lo afrontar però viure immers en ell, de vegades porta a una vida de continua tristor.
I la més saludable, acceptar el mal que fa el dolor, parlar-ne, reconèixer-ne els símptomes d’aquest dolor, permetre’s el temps necessari per que minvi la intensitat i de vegades... perdonar-se.

Cada persona és diferent, cada persona té un llindar de dolor propi, cada persona te una manera d’afrontar-lo i de processar-lo i cal que respectem aquestes diferències ( acompanyar el dolor no significa intentar que no se’n senti, significa ser útil, significa saber escoltar i de vegades callar, significa empatia... )

Fixeu-vos, però, que parlo de la por al dolor ... la por és la que paralitza, aliena i mata en vida. L’ésser humà pot processar be el dolor, lo difícil no és assumir-lo i gestionar-lo, de vegades el que és difícil és vèncer-ne la por. I és curiós perquè la por ja hem comentat altres vegades que es sustenta en un perill real o imaginari, en unes creences determinades, en una xerrameca interior. La por és una emoció primària que te un sentit adaptatiu, però que cal identificar, acceptar i valorar si es ecològica ;) si ens és útil en aquest moment.

Penseu-hi un moment ... i decidiu, que hi guanyeu mantenint la por al dolor? Que us esteu perdent? Que passa al vostre voltant? I ... no creieu que el que temem realment és el canvi?

Nelson Mandela deia :

“No és valent aquell que no te por, sinó aquell que la sap conquerir"

Us recomano la lectura de No Miedo de Pilar Jericó i aprofito per presentar-vos-la a ella i a les seves claus per afrontar la por.

Ser o fer de, actuar com …

2011-09-10T08:32:00.004+02:00

Quantes vegades al cap del dia fem anar el verb ser: jo soc … bomber, despistada, desordenat, poc sociable, dolent per les mates, etc.

No oblidem que inferim la personalitat en funció de la conducta ja que la personalitat és un “patró” de sentiments, emocions i pensaments lligats al comportament.

D’on surt, doncs, la personalitat? En psicologia per a respondre a aquesta pregunta, hi ha diferents teories que es podrien agrupar en tres tipus:

Teories Endògenes: de base genètica per tant de naturalesa només biològica.
Teories Exògenes: de naturalesa ambientalista i segons l’aprenentatge i l’experiència. Son les característiques de l’entorn les que determinen la conducta.
Teories interaccionistes: La personalitat és el resultat de la interacció entre factors endògens i factors exògens. Reconeixen components biològics i ambientals.

Permeteu-me que descarti (digueu-me agosarada) les teories endògenes, a dia d’avui tenim prou estudiades les diferències individuals com per acceptar que la personalitat és quelcom immutable i rígid, sense més determinants. Personalment em decanto per les teories interaccionistes no hi ha dubte de que l’ambient (el nostre entorn) ens empeny a una determinada manera de ser, no?

Un estudi realitzat a Cerdenya (a un total de 6.148 persones), ha permès desxifrar que tot i que la genètica influeix de manera significativa en la salut i el comportament d’un individu, la influència en ambdós factors no és comparable ja que la personalitat humana és el tret menys determinat per la genètica: es van estudiar 98 trets físics i psíquics i la conclusió és que la personalitat està marcada per la genètica en un percentatge de entre el 10% i el 20% (un percentatge realment baix). La resta és conforma segons l’ambient i la nostra actitud davant aquest (l’aprenentatge i les experiències personals).

El que també està clar és que la personalitat (la manera de ser) es desenvolupa i canvia al llarg de la vida. Tots som conscients de com ens condiciona l’entorn, el que no tenim tant racionalitzat és que aquest entorn el podem construir.

Mireu... el verb “ser” ens situa justament en això, en construir el que som. Ull doncs amb la seva utilització... no, no vull dir que no s’hagi d’emprar, clar que no! el que vull dir és que quan digueu “jo soc” analitzeu si darrera hi ha: creences limitants, aspectes que no us agraden de vosaltres o de la vostra vida y que si es així els transformeu! Teniu en compte que allò que creiem que som condiciona les nostres conductes y per tant... la nostra personalitat.

Si jo crec que soc comptable (no que treballo com comptable) es molt difícil que mentalment a l’hora de buscar feina això no em condicioni a només buscar-ne de comptable. No sabré “veure” que a més d’haver estudiat comptabilitat o d’haver treballat en comptabilitat, possiblement en el meu “jo” hi ha moltes més coses que se fer be o molt be. Dediqueu-vos uns moments i penseu en aquelles coses que us agrada fer i que feu molt be, son aquestes les que us poden donar una altra perspectiva de vosaltres mateixos! I no sigueu tímids ni porucs!

Si jo crec que soc poca cosa, poc intel·ligent, poc brillant, poc …. actuaré com a tal i em serà molt difícil que el meu entorn no em vegi així... Repasseu-ne el fons d’aquestes creences y ja sabeu, Reinventeu-vos!!!

No amagueu, com en la imatge que ens acompanya, l’altre que porteu dins, si camina al vostre costat molt millor no?

I no caigueu en el parany de creure que, com el que us dic és molt obvi, només amb donar-vos-en compte ja està solucionat... NO!, cal que entreneu força!!!

Les quatre potes de l’èxit.

2011-08-28T05:01:00.009+02:00

Imatge cedida per publikaccion.es

Tenir o no tenir èxit de vegades és una actitud. No parlo només de l’èxit professional o econòmic, que també, parlo d’èxit en general. Anthony Robbins un conegut Coach americà diu que hi ha tres pilars, jo ho rebatejo com les quatre potes de l’èxit (quatre millor que tres, no? i... perdó per l’atreviment mr Robbins). Ell ens proposa que ens enfoquem en allò que volem, que aconseguim les millors eines que necessitem i que estudiem i solucionem els nostres conflictes interns. Jo us proposo un quart pilar, la meva quarta pota, així qualsevol construcció te la màxima estabilitat: Alineeu la vostra vida amb els vostres valors!.

Crear una visió clara i atractiva d’allò que volem aconseguir. Si ens enfoquem en com estem, si estem malament, l’únic que aconseguirem és donar-li més voltes a la nostra situació actual i en realitat fer-la cada vegada pitjor... mireu, això és com quan de petits aprenem a anar en bici, com estem enfocats en que caurem de la bici som incapaços de mantenir l’equilibri i naturalment caiem... és quan sabem que darrera i subjectant la bici hi ha el pare o la mare, per tant no podem caure, quan no tenim cap problema per mantenir l’equilibri malgrat només toquin el seient amb un dit, llavors ens enfoquem en anar endavant!! En la sensació, en l’aire a la cara, en ...

Enfoqueu-vos en allò que voleu, no en allò que no voleu!!! I ... feu-ho de la manera més atractiva que pugueu! Seguint amb l’exemple de la bici, imagineu la velocitat, penseu en el paisatge que veureu, en ... tot allò que faci que tingueu moltes ganes d’aprendre a anar en bici!

No us enfoqueu en els problemes o cada vegada en veureu més... i això anul·la la vostra creativitat. El nostre cervell, que és una màquina meravellosa, s’entesta en dirigir-nos cap allò que pensem.

Aconseguir el millor. Un cop enfocats i amb una visió clara i atractiva del que volem aconseguir, el que hem de buscar és les millors eines. Continuant amb el símil d’aprendre a anar en bici... si ho fem amb sabates de pallasso malament no? Si no confiem en la persona que subjecta pel darrera...malament no? Si la bici no te frens o les rodes punxades.... Trobeu el que necessiteu per aconseguir el millor! Si us cal preparació feu-ho, si us cal consell busqueu-lo, si us cal equip trobeu-lo! I si no sabeu el que necessiteu estudieu com ho han fet els que han aconseguit allò que vosaltres voleu i imiteu-ho donant-hi el vostre toc personal!

Solucionar els conflictes interns. Evidentment per molt que us enfoqueu i que trobeu les millors eines, si el que voleu aconseguir és anar en bici i donar la volta al món però no esteu disposats a que us facin mal les cames... malament. Vull dir que us heu de comprometre i treballar força. Atenció a les pors, son també brou de cultiu de conflictes interns i ja sabeu que les pors irracionals només es vencen per exposició. Analitzeu les vostres pors i valoreu si tenen realment sentit i si no... ja sabeu...

Alineeu la vostra vida amb els vostres valors. Per molt que racionalment vulgueu aconseguir una fita, si aquesta és oposada als vostres valors mai serà un èxit total i naturalment aconseguir-la no us faria feliços. Estudieu quins son els vostres i esbrineu si el que voleu aconseguir s’hi ajusta.

I... un últim apunt, Celebreu cada pas endavant! Celebrar ens col·loca en un estat d’ànim idoni per a seguir!!! No perdeu cap oportunitat de celebració!!!! Lligueu les quatre potes! Si en feu un “zuncho” la construcció serà molt més forta!.

Canviar l’estat d’ànim

2011-08-25T07:35:00.004+02:00

L’estat d’ànim es conforma en funció de les nostres emocions i una emoció és una agitació de l’ànim acompanyada de commoció somàtica forta (Pinillos 1975), per triar una definició.

Cal recordar que l’emoció comporta reaccions fisiològiques; el diencèfal i el sistema vegetatiu hi són afectats, i el camp perceptiu en resulta estretit i enfosquit. I que aquestes reaccions fisiològiques van directament relacionades amb la percepció que tenim d’un determinat fet que és el desencadenant. Mireu que parlo de la nostra percepció de la realitat i no de la realitat.

Que vol dir tot això?, doncs que en el moment en el que percebem un fet determinat, aquest desencadena una emoció determinada que es reflexa en tres sistemes o components: (1) el neurofisiologicobioquímic, (2) el motor o conductual (expressiu) i (3) el cognitiu o experiencial (subjectiu). I activa una part del sistema nerviós, el SN simpàtic o el parasimpàtic, en funció del tipus d’emoció.

Hem de tenir present que els estats d’ànim tant positius com negatius, amb més o menys intensitat, estan sempre presents en la vida de les persones i poden condicionar tant els processos psicològics com el comportament.

Les emocions eren considerades com substrats perillosos del nostre passat animal que ens fan comportar de manera irracional. Segons això, l’home racional era aquell que pot viure allunyat de les seves emocions. Afortunadament, des de la psicologia s’ha començat a veure recentment que les emocions no són ni molt menys una cosa menyspreable ni irracional. De fet, com indiquen estudis interdisciplinaris recents que combinen fisiòlegs, neuròlegs, psicòlegs i altres neurocientífics, les emocions són vitals a l’hora de prendre decisions i ens ajuden, en la majoria dels casos, a adaptar-nos al nostre entorn. D’altra banda, les decisions que prenem fonamentades en les nostres emocions són –en la majoria de vegades– tan racionals com les que podem fer només amb “pensament pur”. Les emocions són un tipus especial de procés cognitiu que mereix tanta atenció com qualsevol altre. De fet, les emocions exerceixen una gran influència sobre la resta de processos psicològics, per exemple, la percepció, la memòria, l’aprenentatge o el pensament. Podem dir, que en contra del que es creia anteriorment, són precisament les emocions, la seva varietat, les que donen el fet diferencial i emblemàtic de l’existència humana. Enteneu, doncs, per què és tant important liderar les nostres emocions?.

Convé assenyalar que encara que l’experiència emocional és interna,l’objecte d’aquesta, el que la produeix, pot ser extern (una situació) o intern (un pensament). Això és el que ens dona l’oportunitat de liderar les nostres emocions i per tant canviar el nostre estat d’ànim.

Penseu que per estudiar experimentalment les emocions s’utilitza la inducció emocional i naturalment és aquesta inducció la que aquí ens interessa. L’autoinducció no només és possible, és del tot habitual en els humans! Feu un exercici de memòria... quin tipus de música us ve de gust sentir quan esteu activats? I quan esteu tristos?... doncs si voleu estar activats, podeu començar per posar-vos la música que us activa! Ja em direu que és el que passa, si?

Entrenem, doncs, la regulació emocional? Aquest entrenament se centra en la substitució de l’emoció que s’està sentint per una altra. La manera d’assolir la substitució és, en primer lloc identificar el tipus d’emoció que sentim i en segon lloc, buscar estímuls interns o externs que promoguin la vivència de l’emoció que es desitja.

Per exemple: Lectura, visionat de pel·lícules, olors, audició de música, recordar situacions viscudes, manipulació de la musculatura facial (mireu-vos al mirall i canvieu la posició dels músculs!)... Serveix tot el que us passi pel cap!

I recordeu que les reaccions emocionals expressen el nostre estat afectiu, però també regulen la manera en què els altres reaccionen davant nostre, veieu com es retroalimenten? Doncs mireu d’actuar en conseqüència!!!

l'Amistat

2011-08-16T10:19:00.005+02:00

L’Amistat (en majúscules) personalment l’entenc com un art: l’art de donar. Si sentim per algú aquesta emoció i és sincera i completa el que fem és donar. Donar suport incondicional, confiança plena, afecte… teixim una xarxa per què el nostre amic o amiga puguin viure la seva vida sense “perills” en allò que estigui en la nostra mà, una xarxa que si cau, el reculli i el bressoli fins que es pugui recuperar i tornar a viure plenament, una xarxa que, si no cau, no li impedeixi cap moviment.

No sempre donant rebrem però si moltes vegades i aquí està el repte. L’Amistat és donar per generositat i sense interès i és d’aquest donar del que obtenim més satisfacció i per tant més felicitat.

Avui us proposo la lectura d’un conte de la meva amiga Cristina Catarecha. El caso de la trapecista sin red. La foto també es seva, veureu que tant les paraules com les imatges no tenen desperdici!.

El caso de la trapecista sin red

Tengo cita con el Notario, dijo Mercedes. Bien, espere un momentito por favor, contestó la escuálida secretaria mientras consultaba la agenda de sobremesa. Pase, haga el favor. Señor Quintero, la señora de Biedma, presentó la Escuálida evaporándose segundos después.

El Notario, joven y guapo, como para romper todos los cánones, le tendió su mano cálida y afectuosa mientras la miraba con curiosidad.

Señora de Biedma, lamento la pérdida. Nunca es fácil en estos casos pero lo de hoy es, por lo inhabitual, muy especial. Mientras pronunciaba estas palabras había depositado sobre la mesa una pequeña caja de terciopelo verde y un sobre alargado de color naranja.

Mercedes le miraba atónita.

Hacía un par de semanas, al finalizar su actuación en el circo El Gran Salto, un hombre se le acercó entregándole una especie de citación; cuándo ella quiso reaccionar y preguntarle, él ya había desaparecido.

Mercedes era una gran estrella del trapecio, reconocida a nivel mundial desde que 13 años atrás –apenas cumplidos los 14- su número alcanzó la fama en Madrid, de allí saltó a las mejores carpas del mundo. Su arriesgado número sin red no dejaba indiferente a nadie. No había vuelto allí desde entonces y le entusiasmaba el hecho por haber sido el escenario de sus inicios. Durante casi 10 meses había estado viviendo con su madre en una pequeña pensión de Lavapiés –Casa Carlota- intentado salir adelante en el difícil mundo del circo. Los bonitos recuerdos se mezclaban, tercamente, con las dificultades vividas en aquella época.

Carlota era una vieja cubana que acogía con cariño a todos y por muy poco dinero. Había tenido entre sus faldas a Mercedes contándole asombrosas historias de su querida Habana al calor de los pucheros. De eso hacía ya tanto que parecía otra vida.

¿Qué habrá sido de Carlota? pensó Mercedes.

Un carraspeo de Don Quintero le hizo volver a la realidad de la estancia.

Bien, veo que no conoce el motivo de esta reunión, dijo el Notario. No, contestó ella temiendo haberse metido en algún lío del todo inesperado.

Verá, continuó él, hace exactamente un mes – el 1 de septiembre- Doña Carlota del Valle Armenteros falleció de un paro cardíaco en su casa de Lavapiés. En su testamento dejó esto para usted. Debe conservarlo y no abrir la caja hasta pasados 31 días a partir de mañana. El día 1 de noviembre podrá abrirla y leer el contenido del sobre, no antes. ¿Está de acuerdo?

Sí, dijo ella asombrada, supongo que sí. Muchas gracias. Bien, pues nada más; con este acto quedan cumplidas las últimas voluntades de Doña Carlota. Buena suerte.

Se despidieron y Mercedes se dirigió a su casa en el campamento del circo –una gran casa con ruedas a la que no le faltaba ninguna comodidad- con la caja y el sobre en el interior de su bolso. Su cabeza no paraba de pensar; no entendía nada.

Dejó la caja de terciopelo verde y el sobre naranja en el interior del primer cajón de la cómoda de su dormitorio. Durante el resto del día se dedicó a entrenar duramente, no podía relajarse en absoluto pues su vida dependía de ello. Se acostó cansada y pensativa y dejó que el sueño la abrazara hasta el total abandono. Le pareció oír algo, como un rasgueo, pero no pudo hacer caso, el sueño la había poseído.

Al día siguiente, al levantarse, vio el cajón de la cómoda ligeramente entreabierto. Lo abrió del todo y le pareció que la caja estaba algo ladeada. Sin darle más importancia, la recolocó, cerró de nuevo el cajón y se dirigió a la carpa.

Los días transcurrían entre funciones y duros ensayos y las noches, en cuánto apagaba la luz, se convertían en un crisol de sensaciones y pequeños ruidos que nunca conseguía identificar. Tenía la sensación de no estar sola y de que alguien rondaba por allí con el sigilo de un gato. Si encendía la luz precipitadamente todo parecía detenerse y el cajón, como desde el primer día, aparecía siempre ligeramente abierto. Al cerrarlo por la mañana parecía pesar más y más.

Mercedes estaba muy intrigada con la entrega del Notario y no se le ocurría, ni de lejos, qué podía haberle dejado Doña Carlota ¡Pobre mujer, si no tenía riqueza alguna! al menos hasta donde ella sabía, se decía Mercedes.

Estaba cansada, los años se desgranaban lentamente y la lesión de clavícula tras aquella casi caída en Berlín le pasaba factura. Milagrosamente en aquella ocasión salvó la vida. Era aún joven para retirarse pero lo arriesgado del número no permitía fallos y ella ahora no estaba al 200%.

Faltaban 2 días para el 1 de noviembre.

Pasó la última noche apenas sin dormir, ni siquiera el cansancio de las exitosas funciones podía con ella. No dejaba de mirar ese cajón entreabierto, hoy más que nunca, y a la luz de la luna que se deslizaba por la ventana le pareció descubrir un brillo fugaz y unos pasos suaves. Se arrebujó entre las mantas y cerró los ojos con fuerza. Tenía miedo.

A la mañana siguiente el cajón totalmente abierto le dejaba al descubierto algo que ella desconocía y, sobre eso, la caja de terciopelo verde y el sobre naranja. Era 1 de noviembre, llegó el momento.

Se sentó en el borde de la cama y abrió el sobre.

Su piel, erizada. Sacó una carta.

Querida Merceditas,

si lees esto es que ya no estoy en el mundo de los vivos. No te preocupes por mí, yo estoy bien, con los míos, con los que quiero. Siempre he recordado con nostalgia aquellos meses que tú, mi niña, y tu querida mamá, pasasteis en mi humilde casa. Tú fuiste, durante ese tiempo, la niña que yo nunca tuve y así siempre te he considerado. He cuidado de ti en la distancia, con mis santerías, con las enseñanzas de los más sabios y ahora quiero seguir haciéndolo.

Abre la caja.

Mercedes soltó, entre lágrimas, el sobre naranja y cogió la caja de terciopelo verde. La abrió.

Dentro una araña de oro blanco y brillantes parecía descansar plácidamente mirándola a los ojos.

Guárdala siempre contigo, será tu ángel custodio, seré yo. Ahora mira mi otro regalo.

Mercedes extrajo una prenda. Era un precioso traje de trapecista confeccionado como por miles de pequeñas gotas brillantes en un micro rosario perfecto. Era de un tejido desconocido, como una seda especial, finísima y bellísima de color blanco grisáceo.

Mercedes, a partir de hoy ponte este traje, es tu red. Estarás siempre a salvo, nada podrá ocurrirte allá arriba.

Durante ese mes, cada noche la araña cobraba vida. Salía de su caja-casa verde y tejía una preciosa tela de araña, mágica y única. Un manto protector perfecto.

Mercedes estuvo siempre a salvo y su éxito siguió años y años.

Agraïment

2011-08-06T10:35:00.003+02:00

La imatge és de Pedro Arnay

Sembla mentida, aquest modest blog que va començar com una aventura personal de servei als altres ja te tres mil visites!

Moltes gràcies a tots.

No, no us penseu que aquest post només és una nota d’agraïment… la gratitud és un sentiment lligat al reconeixement, a la lleialtat, a l’afecte, a la solidaritat, la satisfacció i també a la felicitat i ja sabeu quina és la meva senyera… el Canvi Personal per aconseguir la felicitat!

Els nombrosos estudis que hi ha sobre el tema, demostren que les persones conscients del que tenen, que aprecien allò que han aconseguit i que practiquen l’agraïment son més felices, optimistes i tenen una autoestima equilibrada.

Només el fet de pensar en les coses o les persones per les que ens sentim agraïts augmenta la nostra felicitat. Ens dóna una sensació de serenitat, de pau i d’alegria. I jo em sento molt agraïda per les vostres visites!

Es curiós, però, que això que en el fons tots sabem i hem experimentat… se'ns oblida i tret dels moments realment assenyalats com a susceptibles d’agraïment –aquells en els que no seria políticament correcte no fer-ho ;) – ens costa molt adonar-nos de la quantitat de coses que al cap del dia podríem agraïr!

Us proposo un exercici personal:

Esteu atents i cada dia abans d’anar a dormir penseu en quines coses, persones o situacions us han fet sentir agraïts: a la parella per acompanyar-vos en el trajecte vital, als fills per les experiències que us fan viure i per l’amor incondicional que han despertat en vosaltres, als amics per la seva lleialtat, a la natura per aquest dia meravellós, al veí del tercer pel somriure de bon matí a l’ascensor, al cambrer que recorda el que preferiu, al company de feina pel suport constant…

I com a segona part d’aquest exercici… sempre que pugueu, feu que els receptors del vostre agraïment ho sàpiguen ! – dic sempre que pugueu ! no cal anar pel món fent el babau!! Mireu que si al veí del tercer que us somriu de bon matí l’abraceu i li doneu les gràcies pensarà que us heu torrat! – Hi ha moltes maneres d’agraïr i us repto a que les trobeu!!!!

I repeteixo, moltes gràcies per la vostra companyia!

Hi ha una cançó que ja te molts anys... que us recomano per recordar que hi ha mil coses per les que hem d'estar agraïts.

Els efectes de les emocions positives

2011-08-02T10:29:00.004+02:00

Els efectes derivats d’experimentar estats afectius positius (emocions positives) s’estudien actualment a tot el món. Alguns dels que han trobat investigadors com Selligman, Carmelo Vázquez, Avia, Isen, Aspinwall, Staudinger, Fredrickson i altres són:

El judici cap als altres i cap a un mateix és més indulgent.

Ajuda a codificar i recuperar millor els records positius.

Genera un pensament més flexible i creatiu.

Genera més repertoris de conducta.

Permet el canvi per raons positives (no com fugida).

Redueix el dubte.

Es generen conductes altruistes.

Permeten contrarestar afectes negatius.

Es tolera millor el dolor físic.

Afavoreixen la resistència davant l’adversitat.

Recordeu... entre altres! Val la pena, no?

Per què és important estudiar i potenciar les emocions positives? En primer lloc perquè la seva absència i/o presència és també font de diagnostic de possibles patologies i en segon lloc per què potenciant-les restem pes específic a les negatives, tot i que no es pot considerar que en un entorn d’emocions positives no hi caben les emocions negatives i a la inversa, no siguem ingenus!.

Estem acostumats a buscar respostes a la disfuncionalitat sense tenir en compte aquelles coses que resten preservades: les virtuts, les fortaleses, allò de positiu que té una experiència traumàtica (no hay mal que por bien no venga...) i els aprenentatges que en sorgeixen i en canvi, seran aquestes les que ofereixin el punt d’inflexió entre la permanència en un estat disfuncional o la recuperació i fins i tot el fet de sortir-ne reforçat. Vosaltres trieu!

Sembla demostrat, però, que els efectes dels estats positius poden resultar menys immediats que els dels estats negatius -caure en la tristor, la ràbia, l'angoixa, és molt ràpid i evident. La pau, l'equilibri personal, etc. son estats que poden passar desapercebuts en altres si no estem atents- i d’aquí l’oblit durant segles del seu potencial. D’aquí també sorgeix, penso, la poca disposició dels humans de treballar en potenciar les emocions positives tot i els efectes perdurables i absolutament beneficiosos en tots els àmbits. Som essers amb poca paciència i poca disponibilitat cap al treball personal...

Que us sembla? Fem una mica més d’esforç i obtenim molts més beneficis??? Ja veieu el llistat que ens plantegen els estudiosos, sé que val la pena.

2011-07-24T11:07:00.003+02:00

La psicologia positiva

2011-07-20T20:50:00.004+02:00

Últimament als mitjans de comunicació es llegeixen articles on el positivisme es qüestiona des de la ironia les seves possibilitats i la suposada ingenuïtat dels seus plantejaments. Res més lluny de la realitat d’aquest corrent.

La psicologia positiva el que busca es que l’ésser humà es retrobi amb les seves emocions, que les entengui i accepti com a normals, d’aquesta manera és molt més fàcil utilitzar la capacitat humana d’autogenerar-ne de positives que son les que ens donen la força motriu necessària per avançar.

No es tracta de màgia ni de fer volar coloms, es tracta de feina ben feta i en profunditat.

D’entendre que la felicitat és un camí ple de moments i que els seus components no son només alegria i festa, es composa també de compromís, lluita, reptes i de vegades fins i tot dolor. Els sentiments més profunds els produeixen quasi sempre la motivació, el desig d’alguna cosa i l’activitat que fem per aconseguir-la.

Es tracta també de potenciar la creativitat - ull però, que l’activitat creativa requereix un objectiu i una intensa dedicació -.

De buscar aquelles coses que ens fan fluir i potenciar-les en el nostre dia a dia.

D'entendre que és la percepció i com funciona.

De promoure en cada un de nosaltres una personalitat resilient.

De treballar l’optimisme en lloc d’esperar del futur resultats desfavorables – al cap i a la fi el futur ens es desconegut i si ens entestem en buscar inconvenients i dificultats el que provoca en nosaltres és desànim i apatia- l’optimisme ens enfoca en el moviment i en el canvi.

La psicologia positiva aposta pel bon humor i està plenament demostrat que riure és terapèutic: elimina tensions, s’alliberen endorfines, serotonina, dopamina, adrenalina ... Penseu-hi, una explosió de rialles aporta vitalitat i energia a més d’incrementar l’activitat cerebral, sense menysprear la quantitat de músculs que es posen en marxa!

Promou també el treball de la Intel·ligència Emocional, de l’Autoconeixement, de la optimització les Fortaleses personals, l’alineació dels nostres valors amb la nostra vida i moltes coses més...

I no, no és fàcil però si que és possible i molt beneficiós. Si us plau, no frivolitzem... Que hi ha "personatges" que d'això en fan un circ? Si, aquí els dono tota la raó.

Perspectiva

2011-07-09T17:00:00.003+02:00

Fer d’allò quotidià i ordinari quelcom extraordinari és només una qüestió de perspectiva. La gran majoria espera durant tota la vida aquella vivència màgica, meravellosa i diferent que el farà feliç i es perd, en aquesta espera, el veritable sentit de la felicitat.

Son les petites coses de cada dia les que ens aporten, si sabem “mirar” els millors moments. Aquell cafè de bon matí pres amb calma mentre despertem... Obrir la finestra i respirar l’aroma del lloc que hem triat per vacances... Una tertúlia amb els amics... Una peli arraulits al sofà ... Un passeig per la platja... El sentiment de la feina ben feta... us en puc posar centenars d’exemples, trieu els vostres i gaudiu!

El secret és ser conscient de tot, observar, valorar, promoure “moments”, parar un moment i tornar a “mirar”.

Vosaltres decidiu, recordeu que cada cosa que fem, cada vivència és una elecció. Triem viure-les orientant-nos positivament i cercant el millor de cada història?

I... preneu-vos uns minuts al final del dia per recordar-les i recordar que podeu dissenyar la vostra vida, que heu decidit viure-la plenament i que demà us espera un altre dia ple de petites coses extraordinàries!

Actitud

2011-07-06T22:08:00.002+02:00

Aprofitem els solstici?

2011-06-27T08:01:00.001+02:00

El solstici d’estiu segons antigues tradicions es temps de renovació, amb el foc es destruïa tot allò de “dolent” que s’havia acumulat durant l’hivern i s’ajudava al sol, en un acte simbòlic, amb la finalitat de que recuperés les forces per una renovada actuació benèfica sobre camps, animals i persones.

Us proposo des d’aquí que aprofitem aquest moment per fixar objectius i entrar en acció. Els dies son llargs i les nits tèbies tenim moltes hores per reinventar la nostra vida! Què us sembla si fem un llistat de propòsits i els anem acomplint?

Fem un acte de reflexió:

Què és el que vull aconseguir?

Què necessito per fer-ho?

Com ho faré?

Quan?

Som-hi doncs! De cada un dels vostres propòsits feu-vos les quatre preguntes i anoteu-les, així no s’obliden i el que és encara més important, comenceu!

El Pare, el Nen i l'Adult : L'Adult

2011-06-12T09:59:00.003+02:00

Foto de: dalliedee

l'Adult comença a conformare-se en nosaltres a partir de quan començem a decidir, a poder triar realment, a moure'ns per pròpia voluntat. En definitiva quan comencem a descobrir que és el que nosaltres en pensem de la vida i de les coses i això en realitat comença molt aviat, cap als deu mesos de vida...

Com veieu les tres naturaleses del Jo conviuen amb nosaltres tota la vida. L'Adult es va nodrint dels sentiments del Nen i dels conceptes apresos del que percep de l'exterior (els pares, els mestres, els germans grans, etc. ) el Pare. Els primers anys de vida les “ordres” del Pare i les pors del Nen el confonen i naturalment aquest Adult titubeja i està insegur. S'ocupa principalment de transformar en informació els estímuls que rep el Nen i les ordres, normes i sentències del Pare. L'Adult de cada un de nosaltres, si us hi fixeu be es manifesta molt aviat: quan descobrim que realment pot ser perillós creuar un carrer sense mirar, quan entenem que un ganivet ens pot tallar, quan compartir les joguines amb el germà comprovem que permet el joc compartit, quan... quan descobrim que la majoria de les dades que tenim del Pare son dignes de confiança. A la vegada i en aquest moment encara però les imposicions del Pare i les emocions del Nen son prou fortes com per desorientar l'Adult que te tot nen.

És l'Adult el que permet que les persones puguem diferenciar entre la vida tal i com ens la van ensenyar (el Pare), la vida tal i com la percebem, sentim o desitjem (el Nen) i la vida tal i com la veiem per nosaltres mateixos. L'Adult és el que pren decisions després d'ordenar, analitzar i valorar la informació. Una de les tasques més importants és la de examinar les dades del Pare i averiguar si son o no certes i vàlides ara per la persona, per tal de acceptar-les o rebutjar-les en funció d'aquest examen. I per altra banda sotmetre a anàlisi al Nen per comprovar si els sentiments que aporta son o no adequats, si son sentiments que sorgeixen d'aquella interpretació de les “ordres” del Pare i per tant cal deixar-los de banda.

Aquestes comparacions entre Pare i Nen són les que fan el nostre Adult potent (emancipat). Aquesta potència es pot treballar (entrenar) com un múscul, mitjançant un esforç conscient. I si tenim un Adult potent aquest es pot dedicar, a més, a utilitzar les eines del Pare i el Nen per, per exemple, potenciar la creativitat ( el nostre Nen aporta les ganes, la il·lusió i el nostre Pare la manera de portar a terme el projecte)...

Quin embolic, no?

En realitat no... mireu, qui creieu que domina el joc intern quan diem o pensem:

Tothom treballa malament en aquest país
La renfe sempre arriba tard
Els polis son uns xulos
La música era molt millor abans
S'ha de...

Evidentment el Pare, no?

I si diem o pensem?

Soc un desastre, mai podré...
No em valoren gens :(
Que es pensa aquest imbècil adelantatn així! IDIOTA!
Mai més tornaré a parlar amb aquesta persona! Estic enfadat!

Què us sembla... son les emocions del Nen, no?

Quina és la “conversa” d'un Adult potent?? per exemple...

Tothom treballa malament en aquest país. Hi ha coses a millorar, vaig a veure que puc fer-hi jo...
La renfe sempre arriba tard. Segur?. Sempre???ahir vaig arribar a l'hora, abans d'ahir també...
La música era molt millor abans. La música d'abans em recorda moments feliços, ara hi ha música que també m'agrada molt...
S'ha de fer així! Ho he provat de moltes maneres i la que millor em funciona és aquesta...

Soc un desastre, mai podré... He de practicar més...
No em valoren gens :( . Igual no m'explico prou be ... vaig a veure si ho milloro aixó...
Que es pensa aquest imbècil adelantatn així! IDIOTA! Aquest no s'adona de que pot prendre mal i fer mal als altres, el seu Nen està conduint! ...
Mai més tornaré a parlar amb aquesta persona! Estic enfadat! Que li deu passar a aquesta persona per portar-se així amb mi... si en parla l'escoltaré...

Ara imagineu com poden anar els diàlegs, per exemple amb la vostra parella... si ell parla desde el seu Nen i vosaltres escolteu desde l'Pare? O si parleu tots dos desde'l Nen? O des del ..... És molt interessant! I hi ha moltes combinacions!

Us recomano el llibre de Thomas A. Harris: Yo estoy bien, tú estás bien. Recordeu que es va publicar fa molts anys...

En ell hi ha uns consells per construir un adult potent, us els transcric:

apren a reconèixer al teu Nen, les seves vulnerabilitats, les seves pors, els seus principals mètodes per expresar aquests sentiments.
Apren a reconèixer el teu Pare, les seves amonestacions, les seves ordres, etc. I les seves principals maneres d'expresar-les.
Sigues sensible al Nen dels altres, parla-li a aquell Nen, protegeix-lo i recorda la seva necessitat d'expressió creadora i del pes que porta pel fet de no estar be ( del sentiment de que no fa res bé, recordeu?)
Conta fins a deu, si és necessari, per donar-li temps al teu Adult a ordenar les dades que li arriben i diferenciar lo que és propi del Pare, lo que és propi del Nen i la realitat.
Davant el dubte calla. Ningú pot recriminar-te alló que no has dit.
Tingues elaborat i present el teu sistema de valors des de l'Adult.

El Pare, el Adult i el Nen: El Nen

2011-06-08T20:22:00.004+02:00

Com us deia en l’altre post, el Nen ( que no el nen) és una de les tres parts de la naturalesa de tot ésser humà, segons Berme. El Nen son les respostes emocionals que cada un ha gravat d’allò que ha viscut. Fixeu-vos que no parlo de la realitat que ha viscut sinó de les seves respostes emocionals, es a dir, els sentiments que qualsevol cosa li va produir, tingui o no a veure amb el que es pretenia, per exemple...

Penseu en els primers anys de vida de tot nadó. Li demanem contínuament que no faci: que no plori, que no faci les seves necessitats en el moment que el seu cos li demana, que no explori, que no …. és un procés a la vegada necessari i frustrant, no? el nen aprèn que no està be, que allò que ell fa no està be i tots, absolutament tots tenim aquest Nen, tots som també aquest Nen per molt amorosos que fossin els nostres pares (imagineu com és el Nen de les persones que van ser nens maltractats...).

D'altra altra banda aquest Nen també es conforma de les respostes emocionals més meravelloses, les que ens van produir els jocs, l’experimentació, l’aprenentatge. Imagineu-vos la primera vegada que vau trepitjar la sorra de la platja i les onades us mullaven els peus o... la primera cançó que vau cantar, o ... el vostre pelux preferit..

Si, tot això i més també conforma el vostre Nen. El Nen que està be.

Quan apareix el Nen de la nostra triple naturalesa? doncs molt sovint... cada vegada que ens sentim acorralats (encara que realment tinguem sortides), reproduïm els sentiments de frustració, d’abandó, de rebuig, etc. que vam sentir quan ens feien palès que no fèiem res be... La ira, la por, la ràbia la vergonya, la culpa, l’enveja, les fòbies, etc. En definitiva les emocions anomenades per alguns negatives.

No, només apareix el Nen llavors.... també apareix quan ens sentim pletòricament feliços, creatius, juganers, quan investiguem, quan explorem, quan....

L’únic que passa és que ens deixem portar més pel Nen que no està be que pel que si ho està, pel Nen feliç. Atenció!!!! Que quasi sempre tenim “millor memòria” pels sentiments negatius!!!! Busqueu al vostre Nen que està be i gaudiu-lo!!!

Penseu en emprar-lo a casa, a la feina i amb els amics!!!

Al proper parlarem de l’Adult.

El Pare, l'Adult i el Nen

2011-06-05T12:10:00.010+02:00

La idea del post d’avui me la dona la Noèlia R. Hi ha persones que son font d’inspiració, aquelles persones especials que us deia en un altre post... i jo últimament n'he conegut algunes!

Fa molt temps vaig llegir un llibre de Thomas A. Harris: “Yo estoy bien, tu estás bien” i tret que cal llegir actualitzant mentalment, està escrit al 1969... recordo que em va sorprendre en algunes coses, us el recomano.

Eric Berme proposava que cada persona te una naturalesa múltiple i que està formada per tres parts: El Pare, l’Adult i el Nen i tots tres en un ens donen les pistes del per què les persones actuem de la manera que actuem en cada ocasió.

El Pare: es forma de tot allò que es grava en cada un de nosaltres durant els cinc primers anys de vida (recordeu les creences limitants? venen d’aquí ;)

Les normes, les advertències, les sentències i també les reaccions de les persones que teníem més aprop, les seves expressions davant els nostres actes. Aquí també es grava però tot allò agradable d’aquests primers anys, les carícies de la mare i el pare, les seves paraules d’amor, d’encoratjament, d’ànim, els aprenentatges, ... penseu que és una gravadora que funciona dia i nit... i que el que s’ha gravat es reproduirà tota la vida.

El Pare (que no el pare, és un nom per una de les nostres naturaleses), també és el que ens allunya dels perills: no toquis el ganivet!, etc. També el que afiança les nostres inconsistències: no diguis mentides (però els grans en diuen...), no fumis que no és bo (però els grans fumen...).

En funció de com sigui el nostre enregistrament del Pare, serà la nostra vida si no modifiquem res.

I si no ens agrada la nostra part Pare? i si tenim massa pors, som massa perfecionistes... què podem fer? Canviar! el canvi és la clau! mireu.... només pel fet de ser conscients d’on venen de vegades les nostres accions i reaccions: del que va gravar la ment d’un nen petit d’allò que va interpretar del que veia i percebia dels grans ja comença el canvi!

En un proper post parlarem del Nen.

La foto és d'autor desconegut.

L'espiral

2011-05-28T17:07:00.006+02:00

Si potenciem els nostres recursos personals (les coses que fem millor) obtenim millors resultats i amb menys esforç. Si ho fem amb menys esforç, podem fer més i millor amb menys desgast d’energia. Si fem coses molt ben fetes augmentem la nostra confiança i autoestima. Si aquestes augmenten i tenim un bon nivell d’energia, estem potenciant els nostres recursos personals...

Em pregunto, doncs, si funcionem com una espiral... serem també com una espiral? Si anem “creixent” en espiral podrem suportar millor les forces contraposades? Podrem funcionar com amortidors davant les dificultats de la vida?, evolucionarem amb harmonia? ens ajudarà a potenciar la resiliència?. Les espirals estan lligades atàvicament a l’ésser humà, les trobem des de en galàxies a animals ben petits i fins i tot a la nostra cadena d’ADN!!

I com ho fem?

No tanqueu la vostra ment a nous coneixements, cada dia ens mostra coses noves.
Permeteu-vos i gaudiu de temps per vosaltres.
Desapreneu tot allò que no us hagi, a hores d’ara, aportat algun tipus de felicitat.
Desfeu-vos de paràsits: idees que us pesen -reformuleu-les-, comportaments que no us agraden, persones que us son molestes, creences que us limiten, etc.

I... creixeu en espiral!

D’espirals n’hi a de molts tipus, la que jo prefereixo és la logarítmica per les seves connotacions d’evolució, de canvi seguint sent un mateix... a la que Jakob Bernoulli va dedicar un llibre anomenant-la Spira mirabilis (l’espiral meravellosa) i va demanar que la gravessin en la seva làpida (tot i que la que li van gravar finalment va ser una espiral d’Arquímedes...) amb la inscripció eadem mutata resurgo ( a mesura que canvio ressorgeixo igual que abans. Traducció lliure, espero suggeriments!).

Bernoulli va escriure que l’espiral logarítmica pot ser utilitzada com un símbol de fortalesa i constància en l’adversitat. I jo hi afegeixo que pot ser utilitzada com a símbol de creixement apreciatiu, on créixer implica valorar tot allò que la vida i les persones que ens envolten ens aporten de bo i tenir-ho molt present. La Montse G. una bona amiga em contava ahir un símil per il·lustrar això... cal mirar la vida com un pastís, fer-ne porcions en funció dels àmbits, d’aquesta manera si un àmbit no és massa saborós … la resta d’exquisits ens faran veure que la nostra vida és una bona vida! Coneix i estudia be cada porció del teu pastís, lluita per aconseguir que totes siguin saboroses.

Que us sembla si recordem que tenim la força d’una espiral logarítmica?

El repte de l’aprenentatge

2011-05-24T23:03:00.004+02:00

Passar de la incompetència inconscient a la incompetència conscient i d’aquesta a la competència conscient per assolir finalment la competència inconscient!

2011-05-20T20:22:00.001+02:00

Les circumstàncies, els fets, els esdeveniments tenen autoritat: demanen acció i ens mostren els següents passos. Aprofita el moment.

Actitud

2011-05-18T13:44:00.006+02:00

Gordon Allport (1897), un famós psicòleg americà parlava ja fa molts anys de l’actitud i la descriu com “funcionament propium” , que no és res més que ser allò que som, fer aquelles coses que son coherents amb allò que som realment. I jo em pregunto... segur?? segur que sempre fem o actuem en coherència a allò que som? o... mes aviat ens hem acostumat a actuar seguint uns paràmetres apresos i no sabent què o com fer per canviar!! No pretenc pas discutir-li a Allport res en absolut, només em qüestiono si l’actitud és tant inherent a nosaltres que no la podem modificar o es tracta mes d’una reacció en funció al nostre estatus (personal, professional, social...), al nostre posicionament com persones socials.

Allport, defineix l’actitud com “ un estat de disposició nerviosa i mental, organitzada mitjançant l’experiència, que influeix de manera dinàmica i orientadora sobre les respostes que un individu dóna a tots els objectes i situacions amb els que guarda relació”. Per tant una ( o la) actitud és una mena de resposta apresa que donem a algú o a alguna cosa que es fa més o menys permanent en cada un de nosaltres. És doncs una “reacció afectiva” (positiva o negativa) apresa... que té un component cognitiu (allò que pensem), un component emocional (allò que sentim) i un component conductual (allò que fem). Sembla, doncs, que ja vaig coincidint amb Allport... ;)

I ja veieu també que tornem a parlar d’emocions. I... contesteu-vos a aquestes preguntes:

1. Si una determinada cosa ens genera emocions positives, quina creieu que serà la nostra actitud?? I si ens les genera negatives?

2. I si canviem la nostra actitud negativa davant alguna cosa... quin tipus d’emocions podem sentir??

3. I... quin tipus de pensaments ens generen les emocions positives? i per tant, quin tipus de comportaments tindrem??

4. I... si el nostre comportament és positiu, empàtic, agradable, etc. etc. quin serà per norma el comportament dels altres cap a nosaltres???

5. I que creieu que atrau aquest “camp magnètic”? ;)

No creieu que val la pena, doncs, prendre una actitud positiva?? ja sabeu allò de que hi ha dues maneres de veure una mateixa ampolla, mig plena o mig buida...feu anar la vostra part racional per canviar!

Mireu... l’amor requereix d’actitud positiva, l’amistat també, i si aneu a buscar feina … Una actitud positiva obre i una ment oberta és molt més receptiva i molt més capaç de gaudir de tot, molt més preparada per extreure de les coses noves tot el seu potencial i de les ja conegudes tot el seu valor real.

La meva senyera és el canvi, ja ho sabeu. I per anar fent via us proposo uns quants suggeriments:

- Pensa en com vols viure. Vols estar content, vols tenir èxit, vols gaudir de la vida? doncs comença! i per començar mira les coses des d’aquest prisma.

- Somriu. Una altra de les meves senyeres... jeje. Està científicament demostrat que té efectes tant físics com psicològics, per tant no m’ho discuteixis i somriu!.

- Pensa en tu. Escolta música, mira pel·lícules, llegeix coses que t’agradin i que et portin a un estat inspirador, que et moguin cap al canvi que vols obtenir.

- Canvia coses en el teu dia a dia, per petites que siguin. Si fas coses de manera diferent a la habitual és més fàcil anar passant de veure l’ampolla mig plena en lloc de mig buida!.

- Viu d’acord amb els teus valors, si creus en una cosa però en fas una altra de diferent et sentiràs incòmode amb tu mateix (sensació de fracàs = actitud negativa = més sensació de fracàs)

- No et comparis amb altres, només canvia aquelles coses que a tu de tu no t’agraden.

- Viu el present. Pensar en allò que potser havies d’haver fet, angoixar-te pel que pot o no passar, etc. et pot portar a un estat de preocupació que no et permet viure gaudint dels moments actuals.

- Imagina el futur, somia’l ! pren-te uns moments per dissenyar la teva vida.

Valentia, allò que forja herois.

2011-04-29T19:49:00.007+02:00

La valentia un altre valor una altra qualitat que podem practicar i interioritzar fins fer-la nostra.

Ser valent no vol dir ser arriscat i temerari, no vol dir no sentir por o vergonya. Ser valent significa ser capaç d’afrontar la realitat, afrontar els nostres actes i responsabilitzar-nos en, defensar allò que sabem correcte, ajudar a qui ho necessita i també ser capaç de demanar ajut si ens cal. Atenció a aquest últim punt... per demanar ajut de vegades cal grans dosis de valentia i no, no podem fer totes les coses sols.

Ser valent significa, entre altres moltes coses ser capaç de canviar, de modificar hàbits, de superar l’adversitat, de fer coses realment importants. De donar-li la volta a la nostra percepció de la realitat i positivar-la. La primera reacció davant allò que no és com esperem és la de deixar-nos portar pel desànim. Em podeu explicar en què ens ajuda això? En RES! Sé que ho heu comprovat, tots ho hem comprovat...

No, això tampoc és fàcil. L’Entrenament per a la Valentia també requereix esforç personal. Requereix que dia a dia davant qualsevol adversitat parem un moment i fem l’exercici de reflexió que requereix tota emoció negativa. Us linko aquí una entrada al blog que ho explica... . Com us deia no és fàcil però si que és possible! I us asseguro que molt gratificant.

Mireu, el més fàcil per un ésser humà és deixar-se portar per les circumstàncies, siguin “bones” o “dolentes” (si voleu veure exemples molt durs i extrems però reals us suggereixo aquest vídeo del Professor Philip Zimbardo, un extraordinari psicòleg social que estudiem tots els psicòlegs). El prof. Zimbardo afirma que dins de cada un de nosaltres hi ha un diable i un àngel. Us linko una altra entrada del blog, la baralla dels llops.

La valentia fa que les persones ordinàries (normals) puguin obtenir resultats extraordinaris.

Voleu obtenir de la vida el millor? Sigueu valents! Assumireu riscos però obtindreu el millor de vosaltres i de tot el que us envolta.

Hi ha una frase que crec que s’atribueix a A. Schopenhauer i diu, més o menys així:

No és la dificultat la que impedeix que ens atrevim, doncs de no atrevir-nos ve tota dificultat.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

He utilitzat per aquest post una fotografia del volcà Fuji del Japó, penso que la cultura d'aquest país és una forja de valents i il·lustra, per mi, el que vull compartir amb vosaltres. Desconec l'autor :(

He demanat al cos de Bombers Voluntaris de Corbera una imagte, si entreu al seu Flickr veureu que en tenen de molt maques. Si m'autoritzen també l'afegiré... son persones ordinaries que fan coses extraordinàries.

Amabilitat, el seu poder.

2011-04-22T23:00:00.003+02:00

L’amabilitat és un valor una qualitat que podem practicar i interioritzar. Una disposició afectuosa, complaent i afable cap als altres (sense extrems empalagosos...i sense oblidar mai l’assertivitat) reverteix, normalment, en la mateixa actitud cap a nosaltres tant per part dels altres com per nosaltres mateixos. M’explico... si ets capaç de ser amable amb els altres també ho seràs amb tu mateix (a més de que per norma els altres ho seran també amb tu). Uf ! quin embolic de paraules!! No?

Que vull dir amb aquest embolic de frases?

En primer lloc que normalment anem pel món amb la mirada perduda cap a la dreta o esquerra, a baix, al mig, a dalt, en funció de si estem recordant, imaginant, cantant interiorment o “veient” diferents coses amb la ment. Anem embolicats en el nostre món interior i poc cas li fem al món que ens envolta (això es dóna molt més en ciutats grans, es curiós...) No ens ha d’estranyar, doncs, que de tant en tant algú ens clavi el colze per passar, que algú ensopegui amb nosaltres pel mig del carrer, que no ens ajudi ningú si ens cau la bossa, que anem amb crosses i ningú ens deixi seure al bus... no ens veu ningú!!! Ni veiem ningú... I si estem atents? I si mirem el que ens envolta?? I si ho apreciem???

En segon lloc que normalment (mireu-vos!) anem arrufant les celles i amb un rictus d’allò més antipàtic. Apa! Aneu pel món criant arrugues! Destenseu-vos!

En tercer lloc anem amb les espatlles o bé despenjades (sense cap ànim) o bé el coll embotit en elles i el cos endavant (pressa, mal humor...). Nassos! Aquestes postures (i sé que ho heu provat...) us enfoquen cap allò que transmeten! Ja son ganes d’anar per la vida sense ànim o emprenyat...

En quart lloc el somriure... on l’hem deixat? Ara direu... si home, anirem somrient com babaus a tort i a dret! Aquesta s’ha begut l’enteniment... No cal arribar a tant! Només que recordeu que el món no us te mania, ja en tinc prou!!! i si, si demaneu pas, si pregunteu l’hora, si compreu el diari i somrieu, el més normal és que trobeu el mateix, un somriure.

Tot això i mil coses més, de les que podríem estar parlant-ne fins demà, poden canviar el rumb del vostre dia i ho sabeu, ja que rebreu molt millors sensacions des de fora de vosaltres.

I continuo... ja sabeu que no acabo mai!

Siguem amables amb nosaltres mateixos també! Que de vegades ho oblidem!!!

Perdoneu-vos les espifiades, d’errors tothom en comet. No us maltracteu amb el llenguatge. No us maltracteu amb coses que físicament us deterioren. Teniu-vos consideració, si una cosa us fa il·lusió mireu de fer-la, si hi ha coses que no us agraden eviteu-les tant com pugueu. Mimeu-vos tot el que pugueu. Què no és veritat que a aquest món hem vingut a patir!!! Què si tenim la capacitat (i la tenim) de canviar coses, d’evolucionar, d’aprofitar l’entorn per “construir” millors vides, si podem tenir cura, si podem estimar, etc. etc. potser el que hem vingut a fer aquí és a ser feliços! No?

Foto: Isabel60

Moltes gràcies Isabel.

Les emocions. La Por

2011-04-11T22:50:00.002+02:00

Cuando me decidí a afrontar mis miedos me di cuenta que la mayoría de mis temores fueron provocados por mi propio miedo y lo que ocasionó ese miedo fue el temor a afrontarlo. Autor desconegut.

La por és en realitat quelcom imprescindible per la vida... sense por no hi ha prudència. És una més de les emocions i per tant el primer que hem de fer amb ella és acceptar-la i conèixer-la, analitzar-la i si no te sentit descartar el sentiment, alleugerar els músculs i relaxar-se. Fàcil? No! Possible, SI!!!.

Ja em parlat altres vegades de les emocions. Són, de fet, el nostre motor, sense emocions no és possible viure! Normalment es desencadenen en la part més primitiva del nostre cervell, en la part més animal. Són les que ens protegien la vida...

“Les emocions són impulsos d’aparició abrupta que ens porten a actuar, programes de reacció automàtica amb els quals ens ha dotat l’evolució”.

Daniel Goleman (1996).

Una emoció ens dóna una informació molt valuosa de nosaltres mateixos, del que ens importa, del que necessitem i de cap a on volem anar. Penseu-hi, ens connecta amb qui som en realitat, l’emoció, doncs, és (com diu la Mireia Cabero, especialista en emocions) una potencial enriquidora del desenvolupament personal i l’autolideratge. Les emocions, totes, són molt més que útils, són necessàries.

Només quan les emocions son invalidants, cal entrar en acció amb el Neocortex ;) . Llavors si, cal que processem el que sentim i decidim com volem afrontar-ho.

Cuando nos encontramos ante una situación de miedo nuestro cuerpo sufre una serie de cambios: el corazón palpita con más velocidad para enviar sangre a las extremidades y al cerebro, las pupilas se dilatan, y se producen tres hormonas: la adrenalina, la noradrenalina y los corticoides, también llamados hormonas del miedo. Los corticoides impiden que se produzca la conexión entre nuestras neuronas, la sinapsis, que como sabemos es la base de la creatividad.

Por tanto, es biológicamente imposible que una persona sea capaz de desarrollar todo su potencial cuando vive en una situación constante de miedo. Se paraliza. Pilar Jericó (2006).

Tot això que explica la Pilar Jericó, per mi una de les persones que més saben sobre la por ja que porta anys estudiant-la, fixeu-vos-hi, els canvis que provoquen les hormones que anomena, ens preparen per córrer, per veure millor als nostres enemics, etc. a la vegada que ens impedeix raonar correctament.

Hi ha molts tipus de por invalidant o si més no negativa, jo la classifico com :

La por a la mateixa por. Aquesta és la més difícil de controlar és la por a allò desconegut.

La por a fracàs. No seré capaç de... jo no puc... (que de vegades s’amaga darrera d’un no vull...)

La por a l’abandó o la pèrdua. Tant pot ser a que ens deixin, com a la pèrdua de la joventut, de la salut, del poder adquisitiu, de ....

Atenció que aquesta por, de vegades, ens impedeix avançar! No ens permet arriscar-nos i si no ens aventurem una mica, difícilment sortirem d’allò que ja coneixem, ens agradi o no. I si no ens agrada com vivim, em podeu explicar què estem fent???

No tingueu ... anava a dir por! No tingueu ... ostres només em surten emocions, vergonya? Be, no us faci pal dir a les coses pel seu nom, tots tenim moltes pors, son humanes i no entenen d’edats ni de sexes (no cregueu en falsos mites...). La única manera d’avançar davant d’una por és afrontant-la i el primer pas és donar-li nom al sentiment.

No deixeu que la por us paralitzi, no deixeu que tants milions d’anys d’evolució no serveixin per res!

Si no tinguessis por de... Que faries? Com ho faries? Que diries? Si tens les eines necessàries per sortir-te’n de que tens por?

La mirada dels nens

2011-04-03T13:14:00.004+02:00

No perdeu mai aquest mirar... Els nens molt petits absorbeixen allò que els envolta d’una manera especial que perdem quan ens anem encaminant cap a l’adultesa. Aprenen coses tant vitals com a moure’s, a parlar, a relacionar-nos, etc., simplement practicant assaig error. No prejutgen, no senten vergonya, etc. Dels 3 als 6 anys (+/-) és quan els adults influencien més poderosament en les seves percepcions i quan es formen aquelles creences de les que sempre us parlo: les limitants i les que jo en dic potenciadores. Les limitants son les que, si no aturem, ens limitaran de per vida... Nen això no es fa, ets burro, tu no serveixes per això... son moltíssimes i venen de molta gent que pel nen està en una situació de poder: pares, mestres, germans grans, etc. i queden ancorades com a lleis en la seva ment. Tot el que visqui passarà per aquest filtre i segons filtri farà o serà capaç de fer.

No vull dir que a un nen no li ensenyeu coses! Només vull dir que mesureu com els hi dieu, utilitzeu sempre un llenguatge apreciatiu, és millor valorar allò que fa be que fer incidència en allò que no. Feu que els ancoratges siguin potenciadors, que l’empenyin a treballar, a investigar (curiositat), a esforçar-se, a afrontar la frustració, etc. en un marc de confiança i seguretat.

Quan madurem perdem aquell mirar encuriosit i expectant, de vegades ni les coses que mai hem vist ens sorprenen, en realitat penso que deixem de “mirar”, deixem de jugar, ens limitem segons els criteris interns que cada un de nosaltres te de les seves possibilitats i no ens rebel·lem! Ens limitem a allò que és “políticament correcte” i no ens rebel·lem! Deixem de Viure per viure! I no ens rebel·lem!!!!

No perdeu aquell mirar, no perdeu (i si l’heu perdut aneu-la a buscar, tot es possible!) la capacitat de descobrir coses, gent, sensacions noves i interessants! No perdeu la capacitat de jugar, de riure, d’experimentar. Sempre, escolteu be, sempre es pot canviar.

Mireu de fer el camí diari per una altra ruta, observant-ho tot detingudament.
Atureu els diàlegs interns (sempre hi son) que no us aportin satisfacció o quelcom positiu.
Accepteu les vostres emocions, processeu-les i mireu d’esbrinar d’on venen. Darrera hi pot haver inseguretat, por, etc. cal que descobriu allí les vostres creences limitants i recordeu que es van ancorar en la vostra ment entre els 3 i els 6 anys! Quin sentit tenen?? Us les heu de seguir creient?
Sempre que pugueu jugueu! (no vull dir a la vídeo consola, o a cartes...;) que sou capaços! Jeje) Jugar te moltes connotacions, no us prengueu la vida tant seriosament!

Competència, expertesa i creativitat: ser el millor.

2011-04-01T08:12:00.004+02:00

Què fa que hi hagi individus que destaquen en un domini, àrea de coneixement o activitat? En tots els àmbits hi ha persones que fan alguna cosa molt millor que la resta de la gent. Històricament es defineixen com experts, excepcionals, superdotats, talentosos, etc.. Sempre, fixeu-vos-hi es situa aquesta característica com quelcom especial i personal i... naturalment que hi ha persones que tenen un QI molt per sobre de la mitja, hi ha persones extremadament hàbils però hi ha persones que amb la pràctica i l’entrenament en un domini en particular n’obtenen el més alt rendiment. I la primera premissa, un QI alt o molt alt, no és cap garantia, no és doncs qüestió de “bona sort”.

Què cal doncs per ser el millor?

Per aconseguir ser realment bo i creatiu en qualsevol disciplina que triem cal ser-ne un expert. Sigui quina sigui aquesta disciplina: la investigació clínica, la literatura, la física quàntica, la fotografia, l’skate o el punt de creu, cal que hi treballem força i amb totes les seves possibilitats i des de totes les vessants. Cal tenir la ment oberta. Cal curiositat. Cal temps. Cal pensament crític. Cal perseverar. Llavors gaudirem profundament del que fem i ho farem d’una manera única i especial.

I no oblidem que:

Fallar no és fracassar, és tenir la possibilitat de descobrir allò que no funciona.

No tinguem por al fracàs només es part de l’aprenentatge!

I tingueu ben present que això no només serveix per l’estudi, la feina o els hobbies, serveix per tot, per ser un expert en les relacions socials, per ser un expert en la comunicació apreciativa, per ser un expert en ... serveix i fins i tot crec que és una màxima a tenir en compte per Viure, ja sabeu... Viure amb majúscules.

Persones especials

2011-03-23T07:02:00.004+01:00

De vegades la vida t’apropa com per casualitat a una persona especial. Una persona que pot llegir en els teus ulls el teu cor i la teva vàlua. Una persona capaç de veure el món amb els teus colors i entendre’ls sense que siguin necessàriament els seus. Una persona que pot imaginar que porta les teves sabates i sense dir gran cosa, caminar al teu pas. Ara podria estar parlant de l’amor, evidentment, però també de l’amistat i si, també d’aquelles persones que malgrat no formen part ni del primer ni de la segona (de moment) tenen la qualitat de ser simplement gent especial. La meva vida, tinc la sort, de compartir-la amb algunes persones especials i elles són el meu tresor. Avui aquest post el vull dedicar a aquestes persones especials que quasi sense que ens en adonem van deixant un pòsit de tendresa, seguretat i confiança en la nostra vida. Gràcies.

De vegades els humans desgastem les paraules i les frases de tant usar-les sense criteri i de vegades les perdem pel camí noves de trinca. Coses com gràcies, t’estimo, ets una persona especial... aprenguem a dir-les sense embuts i amb sinceritat, aprenguem a dir-les mirant als ulls. Penso que és tant important...

Fa un moment una gran amiga (una persona especial) em deia: que incòmodes li resulten les llàgrimes a la gent. No estem educats per simplement deixar que caiguin i si son les nostres, assaborir l’alleujament que representen i si son les d’altri callar i seure al seu costat. Doncs amb les paraules i frases d’abans passa una mica el mateix, ens és tant difícil dir-les com rebre-les. No espereu a no ser-hi a temps, no espereu a que ja no tinguin sentit. El món està ple de persones especials només cal saber “mirar”. I si les sabeu trobar us sentireu “tocats” per la seva vareta màgica.

I a vosaltres persones especials, quan algú us digui que ho sou, no enrogiu!

Amics, us desitjo sort, una sort però de la que un es construeix prenent decisions, entrant en acció, aprofitant les oportunitats que la vida ens apropa i que veiem només si tenim l’actitud vital adequada. Una actitud positiva, una manera de fer front a la vida oberts de ment i disposats a ser flexibles, perseverants i a buscar l’equilibri.

Que tingueu un bon dia!

PS. Gràcies Jud

Foto: Paula Padilla del Valle

Auto Motivació

2011-03-16T20:10:00.006+01:00

Avui us explico una idea que m’ha suggerit la meva filla (no sé si us he dit mai que és genial! Jeje).

Una manera de automotivar-nos amb les tasques que hem de fer i que de vegades costa fer, pot ser la següent:

Preneu uns post-it’s de diferents colors (paperets adhesius)
Anoteu en un post- it cada tasca pendent. Trieu el color del pos-it en funció de la importància, la urgència, la dificultat... vosaltres mateixos/es!
Enganxeu-los en un lloc visible de casa, de la feina o d’ambdues... ;)
Feu-vos amb un pot de vidre transparent (1 per cada lloc on els tingueu enganxats)
ANEU FENT LES TASQUES!
Un cop feta una tasca, amb el paperet on la teníeu anotada feu una boleta i poseu-la al pot.

Veureu créixer les boletes de colors i sabreu que aneu avançant amb aquelles tasques que de vegades de tant disperses que les tenim, acabem per anar oblidant o deixant per “demà”.

Penseu en la fuita d’energia que representa tenir tasques pendents, son com paràsits que se la mengen ...De vegades tasques pendents tant banals com canviar una bombeta, portar a netejar el cotxe, telefonar a aquell amic, endreçar l’armari, etc. de mica en mica consumeixen tanta energia com les tasques més complicades. I no cal dir res de les tasques realment complicades, difícils o compromeses ...

Poseu Color a la Vostra vida!

Jo us en poso una mostra amb les fotos, sigueu creatius i feu-vos el vostre racó de tasques pendents: tasques que voleu fer, que heu de fer, que us agradaria fer.... i el vostre pot de tasques fetes!!!.

Algú te més idees!!! va, animeu-vos, les publicaré!

Optimisme si o si

2011-03-13T10:49:00.005+01:00

Condicionem positivament el nostre dia a dia? Que us sembla si utilitzem al nostre cervell com aliat i el posicionem en les millors condicions per començar el dia amb optimisme y carregats d’energia?

Som-hi!

Mireu, ja em comentat altres vegades que el cervell és una “màquina” tant exquisida que no només allò que veiem, tastem, toquem i escoltem, ens predisposa a unes determinades emocions. Allò que imaginem també, recordeu-ho i imagineu!.

Avui el que farem és procurar-nos les millors emocions per començar el dia.

Us proposo un repte...

- Graveu-vos en un CD o en un MP, el que millor us vagi per portar a sobre o tenir a prop, música que us faci moure els peus, si, si aquella música que sense voler la ballem.

- Graveu-vos en un CD o en un MP, el que millor us vagi per portar a sobre o tenir a prop, música que us relaxi ( no parlo de balades d’amor, música que us relaxi)

- Anoteu quin és l’esmorzar que us fa sentir be (que feu quan esteu de vacances... l’esmorzar d’un hotel....)

- Prepareu-vos la nit abans la roba que voleu portar, enllustreu les sabates, etc. etc.

Un cop tenim això llest, us convido a llevar-vos entre 15 i 30 minuts abans, si sempre comenceu el dia amb una carrera. Poseu-vos, pel matí només llevar-vos, la música que necessiteu quan encara no esteu massa desperts (pot ser la relaxant o la energètica en funció de cada un), prepareu-vos l’esmorzar que us fa sentir be i comenceu a posar la música energètica, ara si que ha de ser aquesta. Amb la música passeu a la dutxa i desprès “xapa i pintura” ;) : l’afaitat si ets un noi i no duus barba (amb una bona hidratant, etc. i aigua de colònia, sigueu discrets!) i la parafernalia femenina si ets una noia ( per mi nois i noies ho som fins als 99 anys! desprès ja passem a adults!). El següent pas és vestir-se amb la roba preparada la nit anterior.

Un parell d’apunts a aquest últim apartat, el de xapa i pintura jeje. Les olors son molt importants, no trieu un perfum o una colònia sense olorar-la sobre la vostra pell i al cap d’uns minuts... (i... penseu que si la vostra parella us regala una fragància és per què a ella li evoca quelcom agradable...) desprès ja podeu decidir!. Envolteu-vos també a casa d’olors que us facin sentir be (consensuat amb la família) a tots. Les olors que evoquen moments agradables son absolutament personals i el que per un pot ser un aroma, per un altre pot resultar insuportable.

La recuperació de forma quasi real de la informació visual i auditiva es pot associar amb la reactivació d’algunes de les mateixes regions sensorials que van ser activades durant el procés perceptiu que ha donat lloc a l’ancoratge de la informació evocada i sembla ser que’ls aromes son els millors conductors, afecten al nostre estat d’ànim i ens porten records del passat. Per tant, busqueu aromes que us evoquin situacions/sensacions molt agradables (i ara em faran un monument els fabricants de perfums...) no us conformeu amb un aroma que us faci sentir be, trieu-ne un parell, com a mínim, un que us activi i un altre que us relaxi. Utilitzeu-los segons les vostres necessitats.

Pel que fa a la música si podeu porteu-la amb vosaltres i feu-ne ús sempre que pugueu.

Un cop dit tot això anem per feina!

Agafeu la bossa i al carrer!. Abans de donar els primers passos poseu les espatlles enrera, aixequeu el cap, un somriure i feu aquests primers passos aprofitant per fer 3 o 4 respiracions profundes.

Els que no treballeu o no ho feu fora de casa, hauríeu de fer el mateix: dins ( amb les finestres obertes) o fora de casa. Tant si és per què no teniu feina i la busqueu o per què la vostra feina és la llar.

Ja esteu preparats per afrontar com un repte positiu el nou dia!!!

L’energia va minvant al llarg del dia en funció dels nostres biorritmes i de com la utilitzem i la carreguem, penseu que cada cosa que encarem malament és un forat en la mànega de la nostra energia. Per tant quan notem que l’energia baixa (a més de estudiar el per què, on teniu els forats per on es perd i posar-hi remei) hem de carregar-ne de nova i la millor manera és parar un moment, respirar fons, si és possible a l’aire lliure i evocar un moment agradable del passat, per exemple. Per tant, l’exercici que us he proposat abans (espatlles enrera, cap aixecat, somriure i respiracions profundes) l’heu d’anar fent durant el dia cada vegada que us observeu “fets un 3!!!”

En podríem parlar hores i hores d’aquest tema, el deixo aquí però si us interessa, podem continuar! Que tingueu una energética i optimista setmana!.

Procrastinació

2011-03-08T11:29:00.008+01:00

La federació de Coaches a la que pertanyo, l’AECOP, presenta el proper dia 15 una conferència, a Madrid, sobre la Procrastinació. Terme interessant aquest..... Per què tots ens entenguem, es tracta de Posposició, posposar és l’acció o l’hàbit de deixar per desprès activitats o situacions que cal atendre i substituir-les per altres que son mol més irrellevants però més agradables.

Procrastinació, s’aplica normalment a ansietat generada per una tasca que cal fer o acabar, és doncs, una evasió que provoca ansietat. Una tasca que pot ser perillosa, difícil, abrumadora, inquietant, desafiant o directament avorrida. Qui no s’ha trobat mil vegades amb aquest parany... anar deixant per desprès allò que pesa, tot i que es necessari i/o ineludible.

Avui en dia , tenim un clar cas de procrastinació a quasi totes les llars. Quantes hores els costa als nostres fills fer els deures o “aquell treball tant important que em demanen a Història” i lo fàcil que resulta allò de: miro un moment el correu, entro al facebook a veure qui hi ha i que diu la gent. Per cert! Vaig a baixar-me aquella peli que em va recomanar “fulanito”, es un moment, desprès em poso amb el treball d’Història... Ostres, ara que hi penso li vaig dir a ..... que li gravaria aquell CD tant bo. ... Us sona?? Ara feu tots/tes que si amb el cap i mig somriure.... com si us veiés..... EI! Desperteu!!! Vosaltres també ho feu!!!! A quina data presenteu la declaració de la renda.... Apa, penseu una mica en de quina manera vosaltres sou atacats salvatgement per la procrastinació!!! Som col·leccionadors d’excuses, qualsevol cosa per tal de no decidir-nos a fer una acció concreta.

No, no és ganduleria, normalment la procrastinació va lligada a (sense parlar aquí, ja que no és el lloc adequat per parlar-ne, de patologies com per exemple la depressió) a diverses coses: per una banda a una baixa autoestima i la por al fracàs - no seré capaç de fer-ho be... i per on començo... -, en la sensació d’ineficiència, etc. I per l’altra pot anar relacionat a un perfeccionisme extrem - ho he de fer perfecte, buscaré informació, em documentaré ... encara no en sé prou - i acabem perdent el sentit del que hem de fer en el mar de possibilitats de cerca que tenim avui dia.

Aquest és un problema d’autorregulació, de gestió del temps. Acabem fent allò que és urgent en lloc d’allò que és important i ... per què és urgent? Doncs normalment per què ja anem fora de temps... hem perdut massa temps pensant en que ho havíem de fer?.

Hi ha procastrinació en la postergació de la solució de problemes personals importants, de salut o de relacions – deixar de fumar, anar al metge per manca de temps, una relació de parella que no funciona, deixar hàbits inapropiats, etc.- I fins i tot, penso que hi ha procastrinació en no trobar el moment per gaudir del temps lliure, en no trobar el moment per fer aquell treball creatiu que tant ens agrada, en començar a dedicar-nos temps a nosaltres mateixos.

Una manera de solucionar aquest problema és organitzar les tasques importants per data límit d’acabament i començar per les que ho fan abans.

I pels temes que procrastinem i fan referència als nostres hàbits o salut recordeu que el marcador és la nostra felicitat i la dels “nostres”. Per tant a què espereu???

Us proposo diverses idees per combatre-la, recordeu que al principi hem parlat d’ansietat, val la pena!

No penseu en com de difícil pot ser una tasca. Comenceu-la, dividiu-la en passos que es puguin separar i aneu abordant-los un a un.

La perfecció absoluta és quasi impossible. Sabeu que ho podeu fer be i així ho fareu, la necessitat d’aquesta perfecció bloqueja. Comenceu i ja anireu, al final, resolent els detalls.

Penseu en com us sentireu un cop acabada la tasca.

Penseu en que us aporta retardar-ho – possiblement que hagueu de córrer al final i patir més-

Realment és tant complicat fer allò que heu de fer?? No us passa que un cop heu acabat amb la tasca penseu ... ostres tant patir per això...

No us enganyeu amb allò de: demà a primera hora m’hi poso. Sabeu que no és veritat, que demà trobareu una altra excusa.

Heu provat de dir-vos en veu alta. Va som-hi ara!! Fes-ho! Un bon crit desperta el cervell més adormit.

Si el que us distreu es pot desconnectar, desconnecteu-ho! No mireu el correu, no obriu el facebook, deixeu tancat el twitter... qualsevol cosa us farà perdre l’oportunitat de fer la feina ara!

Si no sabeu per on començar comenceu per la part de la tasca que us resulti més agradable. De vegades no només no és necessari començar pel principi, de vegades és molt millor.

No deixeu mai per fer coses que us costi molt poc temps fer. Feu-les ja i no faran pes a la "motxilla".

Penseu que si allò que heu de fer és inevitable, perpetuar-ho només us genera estrès i a l’hora sentiment de culpa.

Donem-li la volta al tema?? Li busquem la part positiva? penseu en tot el que us aportarà de bo.

Atenció a la Procrastinació deguda a la por. La visita al metge per aquell tema..., la conversa aquella que tenim pendent amb..., la reclamació que hauríem de fer... Es una fugida i les fugides rarament solucionen res.

I si ens activem d’alguna manera?? Ja sabeu que soc recurrent... poseu-vos la música que us “posa les piles” i feu aquell “crit” d’abans, fes-ho ara!

Apa doncs, a seguir-hi pensant, si m’arriben més idees us les explicaré!!!!! I ara deixeu de procrastinar i a la feina!!! ;)

I que faig jo ara amb la meva vida?

2011-03-05T08:35:00.006+01:00

Aquesta pregunta ens la fem molt sovint... en moltes etapes de la nostra vida: davant una pèrdua important, davant un canvi, tant si és intern com extern i en mil moments més!

Be doncs aquests moments que poden ser d’angoixa, si ens deixem portar per la tònica habitual, els podem transformar en moments de possibilitats. Penseu-hi be...

Que us sembla si prenem uns minuts, un temps, el que necessiteu, per plantejar-vos com voleu que sigui la vostra vida? Que us sembla si la redisenyeu? Que us sembla si poseu fil a l’agulla en aquelles coses que es van anar quedant pel camí i que sempre heu volgut fer? Que us sembla si....?

Mireu, conec persones que davant la pèrdua de la feina han iniciat un negoci i lluiten per ell, conec persones que davant un petit dol, han començat un blog sobre temes que dominen, des de cuina amb receptes i vídeos fins a temes científics i d’actualitat. Conec gent que està pensant en escriure un llibre i ho farà. Conec gent que ha començat a estudiar una altra vegada. Conec gent que aprèn a ballar salsa! Si, conec gent que davant la incertesa, ha reiniciat la seva vida des de un món ple de possibilitats i no des del desànim.

Sigueu optimistes!

L’optimisme és un valor que ens ajuda a afrontar dificultats amb bon ànim, amb perseverança i amb obertura mental, ens permet descobrir tot allò positiu que tenen les persones al nostre voltant i les circumstàncies. Ens permet confiar en les nostres capacitats i... no em direu que a hores d’ara no en tenim cap... ;)

L’optimisme s’aprèn, suposa fer un esforç per trobar solucions en lloc de problemes, avantatges i possibilitats. Suposa la petita ratlla entre caminar endavant i restar aturat. És qüestió de voler, poder podem i naturalment és qüestió de treball personal.

L’optimista busca ajut quan el necessita. L’optimista no és l’ingenu que no sap veure la dificultat de les coses. L’optimista analitza els pros i contres de qualsevol acció (segons les estadístiques més que'l pessimista) però tria millor.

Si la vida us proposa un canvi (tant si l’heu demanat com si no...) aprofiteu la circumstància i replantegeu-vos el vostre dia a dia.

Us linko un conte espero que us agradi!

2011-03-04T10:11:00.004+01:00

"Aprenguem tots a estimar-nos i perdonar-nos, a tenir compasió i comprensió amb nosaltres mateixos. Llavors serem capaços de regalar això mateix als altres"

Elizabeth Kübler-Ross. La Roda de la Vida.

El Coaching i el Dol – 3

2011-02-25T07:32:00.004+01:00

El procés de Dol per “petites” coses. Ja hem comentat que el Dol només s’inicia quan la pèrdua és significativa per nosaltres, per tant utilitzo “petites” coses de manera retòrica ja que no hi ha coses petites o grans, hi ha maneres de viure les coses. Per tant tot Dol és important i cal conèixer-lo per poder processar-lo.

A la nostra vida hi ha tants Dols com pèrdues.Totes generen una sensació de final. El nostre cervell, però, te la capacitat de entendre com real no només allò que “veuen” els nostres sentits, te la capacitat de convertir en “real” fins i tot allò que imaginem. Allò que imaginem genera en nosaltres les mateixes emocions que allò que vivim. Per tant, la millor recomanació que podem seguir és: Imaginem una vida! Autogenerem-nos el millor estat d’ànim! I en lloc de “veure” un final imaginem un principi... una possibilitat. Recordem, d’allò que hem perdut, els millors temps i imaginem la nostra vida fonamentada en aquells millors temps, en com ens sentíem i què era el que ens feia sentir així. Anant al fons de la qüestió podem retrobar la sensació.

Ja hem parlat en altres posts del còrtex, la part més nova evolutivament parlant del nostre cervell i la més gran. Aquí és on te lloc la percepció, la imaginació, el pensament, el judici, la decisió, etc. És una fina capa de matèria grisa, es parla de 6 neurones d’espessor. Aquesta fina capa es troba replegada (circunvolucionada) de manera que si la poséssim estesa damunt una superfície ocuparia uns 2.500 cm2. Està composada per uns 10.000 milions de neurones, amb aproximadament 50 trillons de sinapsis.

Per què us explico tot això?

Doncs perquè de fet tot es fruit de la nostra imaginació! Si, com ho sentiu! I aquesta te lloc a la part més evolucionada del nostre cervell. Cada experiència viscuda, cada objecte, cada situació el nostre cervell ho reconstrueix per crear una experiència, la nostra experiència d’aquella realitat. Aprofitem-ho en positiu, no?

Mireu, mirar una imatge d’una persona o tancar els ulls i imaginar-la, activa els mateixos circuits del cervell, així entre realitat i il·lusió les fronteres no son reals. Una música, un paisatge, una olor... equivalen a la imatge de la que parlem, per tant fins i tot imaginant-ho podem activar les nostres emocions més positives! Envolteu-vos física o mentalment de tot allò que us provoca bones sensacions!!!

Al principi d’aquest post us deia “El procés de Dol per “petites” coses” perquè, evidentment si el “dolor” no és incapacitant és molt més fàcil anar practicant amb el que us proposo. Es un entrenament !!!

(Foto:Trotamundos1955)

El Coaching i el Dol - 2

2011-02-22T07:22:00.005+01:00

El Dol, com dèiem és una de les experiències més quotidianes de la vida. Curiosament, però, és una de les que més amaguem, dissimulem, neguem i no afrontem be. Tenint en compte que en la nostra vida les coses i les persones es succeeixen contínuament i que tal i com deia Anaximandre l’únic immutable és el canvi, és un veritable endarreriment cultural que la nostra societat actual no ens entreni en aquest afrontament, aquest processament que al cap i a la fi és viure. Viure és guanyar i perdre, gaudir i patir però on les pèrdues i els patiments igual que els guanys i els gaudis, aporten aprenentatge, creixement i si, penso que també felicitat. Felicitat real.

En psicologia estudiem les etapes del dol, etapes que cal identificar per afrontar. Aquestes etapes son:

1.- Fase de negació emocional, la incredulitat

2.- Fase de protesta i rebeldia

3.- Fase de tristor, dolor

4.- Fase d’acceptació intel·lectual

5.- Fase d’acceptació emocional

6.- Fase de reparació de vincles. Final

Processar un dol requereix un temps, un temps la durada del qual depèn només del grau de dolor i de la capacitat de cada un de nosaltres per acceptar i col·locar aquestes fases.

Que podem fer per ajudar-nos en aquest procés?.

Acceptar i comprendre que es tracta d’un procés natural, que necessita el seu temps i la seva elaboració.

Parlar de la nostra pena, del nostre dolor, de totes les nostres emocions, no tancar-nos (evidentment amb persones properes) i buscar ajuda professional si no sabem com fer-ho ( pot haver-hi un bloqueig).

Parlar de la pèrdua alleugera. La narració (amb pels i senyals) d’un fet tràgic o simplement dolorós el desdramatitza, treu intensitat a la emoció i permet ordenar i estructurar sentiments i pensaments, normalitza la situació, sense desvincular-nos del que hem perdut però obrint possibilitats de recuperació.

Enfocar la nostra ment en algun tipus de treball manual: fer puzles, pintar, restaurar...

Fer activitat física, prendre el sol, etc. son coses que generen endorfines.

Buscar un nou sentit a la vida: donar forma a aquell projecte i comprometrens amb ell, ser solidaris involucrant-nos en algun tema d’ajut als altres, etc. etc.

I que més podem fer.... ;)

Una recepta que ens ofereixen Evelyne Bissone i Anne Ancelin Schützenberger en el seu llibre “ Sortir del dol” és concedir-se 4 plaers diaris com a mínim, aquesta recepta, diuen, s’ha de seguir entre 1 i 3 anys ( se suposa que amb aquest temps ja l’haurem assumit com a habitual ;) que és el que hauríem de fer tots estem o no de dol).

Poden ser plaers molt simples: escoltar música, prendre un cafè a la terrassa, llegir el diari, donar-se un bany d’escuma, mirar la posta de sol, busqueu-ne 4 diaris!! No és difícil, no??. Elles comenten que això ens ajuda a apreciar el nostre entorn, a enfocar-nos positivament i a apreciar altres plaers que de vegades no valorem com a tal.

El plaer és allò que anem a buscar, allò que preparem i les repercussions físiques son importants: desaccelera la respiració, baixa el pols, disminueix la tensió arterial, augmenta les defenses, euforitza, estimula el rendiment, aporta alegria i ens ajuda a obrir la ment.

Més coses que podem fer:

Anar a la compra tots els dies; anar a buscar el pa, la fruita fresca, el peix, la carn... a més de fer-nos sortir de casa ens permet tenir cura d’allò que mengem i a l’hora és un repte a l’hora de cuinar, provoca al creador que tots tenim dins!
Caminar cada dia una estona, passejar al gos, anar a la feina a peu ( o un tram a peu ... ) mirant de anar canviant de dreceres.

Escriure. Hi ha persones a les que escriure alleugera, aclareix i ordena les idees i emocions. Portar un diari, fer un relat...

Dibuixar, pintar, etc. pot fer el mateix efecte que l’escriptura.
Inventar un ritual, instaurar una celebració especial, sempre en positiu.

Cremar (enterrar, deixar surar al riu.... etc.) un símbol del que s’ha perdut és una manera d’acomiadar-se i pot ajudar obrir les finestres quan es tenen les portes tancades.

Processeu els vostres dols! Mai es massa tard!!!

El Coaching i el Dol

2011-02-20T11:22:00.004+01:00

Què és el Dol, naturalment tots sabem que significa estar de dol, el que molta gent no acaba d’entendre és que un procés de dol no només cursa quan s’ha produït la mort d’una persona estimada. Un procés de dol es presenta davant qualsevol pèrdua significativa (important per un mateix) per petita que sigui i sempre va acompanyat d’una pèrdua de seguretat. Un procés de dol pot començar per una pèrdua de feina o fins i tot un canvi, un canvi de casa, de ciutat, de país (tant si és volgut com si no), la pèrdua d’un amor, de la salut, de la joventut, i així fins a tot allò que pugueu imaginar i que signifiqui pèrdua. No estem preparats, la majoria, per afrontar el fracàs i penso que una pèrdua s’associa sempre a fracàs , a la por i naturalment la manca de seguretat també.

Què cal fer davant un dol? Elaborar-lo. Tapar, negar un dol pot suposar arrossegar-lo de per vida. Un dol no o mal elaborat pot significar pèrdua d’autoestima, malalties, addiccions i un incomptable número més de impediments per gaudir de la vida. Cal normalitzar el dol, allò que sentim, pensem o fem és totalment normal en aquestes circumstàncies. Penso que hi ha tants tipus de dol com persones que el passen, per tant qualsevol sentiment o manifestació d’aquest dol és “lícita”.

Hi ha dol sense dolor? No i a més per elaborar-lo cal entrar en el dolor, ser-ne conscient, el que si que es pot és minvar les conseqüències. Disminuir els símptomes d’aquest dolor reelaborant-lo a diferents nivells fins a la seva desaparició. Cada dol és únic i per tant cal donar-se permís per sentir el que es vulgui sentir i quan es vulgui sentir. El dol significa tristor i ens cal aquesta tristor per sortir-ne. Ens deixi l’entorn estar tristos o no, és necessari. Per tant deixeu brollar els vostres sentiments, fugiu d’aquells que en lloc d’escoltar-vos us impedeixen la llibertat del sentiment, mireu de expressar les vostres emocions (és indispensable per créixer). Estem immersos en una cultura en la que l’expressió de les emocions no està ben vista i això no és un avenç, tot el contrari... i hi ha molta gent que reprimeix les emocions fins a l’extrem de que ni en son conscients de que les tenen. Aquesta repressió emmalalteix.

Què pot fer el Coaching en el dol? Naturalment acompanyar en el procés per afrontar-lo de manera positiva i que cada un trobi el camí que millor li funcioni per a superar el dolor. El Coaching és una eina que empeny endavant, és una eina per reinventar-se, per aprendre a desaprendre. Atenció, reinventar-se des de l’autoconeixement i recolzant-se en les fortaleses, aquelles coses per les que estem especialment dotats i sempre, escolteu be, sempre alineant la nostra vida amb els nostres valors.

Quan sabré que he processat un dol? Quan allò que produïa dolor es transforma en un sentiment de serenitat, pau interior i podem passar pàgina. Passar pàgina no significa oblidar, significa que ja no estem contínuament ocupats mentalment, en siguem conscients o no, en el tema que el produïa.

Per sortir del dol és fonamental recuperar forces, energia, saber “deixar marxar” allò que ha suposat el motiu de dol, perdonar i perdonar-se, acceptar la pèrdua i construir una nova vida. Es sap quan una persona ha fet camí en aquest treball de dol quan comença a parlar de si mateixa i no només d’allò que ha perdut.

I si, hi ha receptes que ajuden... en parlem en el proper post.

Canviar!!!

2011-02-16T17:56:00.007+01:00

I de mostra un botó. Us presento la nova imatge del blog. Renovar-se és renéixer i com el Fènix, de vegades, cal “morir” per agafar embranzida i carregar-se d’energia.

No penseu que una cosa tant petita com la imatge d’un blog és poc trasbalsadora, ho és i també ho és “despullar-se” aquí, en públic. Una amiga em deia fa uns mesos: I no et fa vergonya? Doncs ja no. Els humans tendim a ser conservadors i així ens perdem moltes aventures, molta vida. Les pors, els recels fan recular, encapsular-se i viure en un espai rumiatiu a molts de nosaltres. I jo vull viure!

Jo avui, amb l’ajuda inestimable de la meva filla Ares he trencat aquí un motlle. Gràcies Ares, t’estimo i t’admiro. I ja saps... el Fènix va per tu.

Canviar per dins

2011-02-15T13:20:00.008+01:00

Avui us proposo un repàs de frases suposadament pronunciades per persones que al llarg del temps han manifestat una ment que val la pena tenir en compte... Veieu com no només ho dic jo?

Si vols canviar el món, canvia’t a tu mateix

Mahatma Gandhi

Canviaré d’opinió tantes vegades i tan sovint com adquireixi nous coneixements, el dia que noti que el meu cervell ha deixat de ser apte per aquests canvis, deixaré de treballar. Compadeixo de tot cor a tots els que desprès d’haver adquirit i expressat una opinió, no la poden abandonar mai més.

Florentino Ameghino

Si hi hagués alguna cosa que volguéssim canviar en els nois i noies ( o en els altres en general), en primer lloc hauríem d’examinar-ho i observar si no és alguna cosa que podria ser millor canviar en nosaltres mateixos.

Carl Gustav Jung

Ningú pot ser esclau de la seva identitat: quan sorgeix una possibilitat de canvi, cal canviar.

Elliot Gould

De vegades el fracàs assenyala que és temps de canviar de direcció.

John Maxwell

Abans d’iniciar la labor de canviar el món, dona tres voltes per casa teva.

Provervi Xinés

Disculpi’m, no l’havia reconegut: he canviat molt

Oscar Wilde

L’ús de les facultats que em va concedir la natura és l’únic plaer que no depèn de l’ajuda de la opinió aliena.

Ugo Foscolo

Per a canviar la teva vida per fora has de canviar tu per dins. En el moment en el que et disposes a canviar, és sorprenent com l’univers comença a ajudar-te i et porta allò que necessites.

Louise Hay

Les persones canvien quan se’n adonen del potencial que tenen per a canviar les coses.

Paulo Coelho

Cal sortir de la bombolla?

2011-02-10T11:30:00.002+01:00

Bon dia, el primer que farem és definir “la bombolla”. Que vull dir amb aquest símil?? Doncs molt fàcil: la nostra rutina, el nostre entorn de “comoditat”. I per què hi poso cometes a “comoditat”? doncs, mireu, tothom a partir d’una edat te les coses molt establertes, la vida, els amics, la feina, la relació amb la família i si, també, la concepció d’un mateix, la dels altres, les creences, etc. ja ens hi trobem còmodes! Fins i tot amb les “misèries” que de vegades representa aquesta comoditat. Sortir de la bombolla és passar de viure allò que “em toca viure”, per passar a viure (o com a mínim intentar-ho) allò que vull viure.

Com sempre això requereix feina personal i no només el final és enriquidor, el que té aquesta feina personal és que mentre la fem, mentre anem evolucionant cap a la persona que volem ser, cap a la vida que volem dur, anem gaudint del camí. Evidentment cal acció, els somnis no s’aconsegueixen esperant assegut a la butaca. Si sempre fem el mateix aconseguirem sempre el mateix. És d’una claredat meridiana, no?.

Feu coses diferents! Fins i tot en el trajecte de casa a la feina!!! Canvieu de camí, mireu el vostre entorn i descobriu coses noves cada dia, per petites que siguin us col·loquen en posició de canvi.

Tingueu molt present com us parleu a vosaltres mateixos. Els mots desqualificants, negatius, etc. omplen la vostra bombolla justament d’això, de desqualificacions i de connotacions negatives.

Penseu en el que us agrada del que feu o teniu, pensar en el que no us agrada us situa en una posició de negativitat i us impedeix veure-hi més enllà, us impedeix qualsevol gaudi. Si analitzeu allò que no us agrada que sigui per canviar-ho!!!

Mireu casa vostra... reorganitzeu els armaris, desfeu-vos d’objectes que no us agraden, o que us lliguen a un passat que no us aporta benestar. Canvieu de lloc alguna cosa, compreu un ram de flors...

Canvieu de sabates, conjunteu de manera diferent la roba que teniu, FEU CANVIS!!!

Aquests canvis us permetran sortir de la bombolla, us posaran en situació de veure en vosaltres talents que no crèieu tenir, en els altres virtuts o no virtuts que no vèieu, en la vostra vida altres possibilitats, relacionar-vos amb la família de la manera que us faci sentir millor... ja m’ho explicareu, si?.

Optimisme i il·lusió segons Emilio Duró

2011-01-25T13:34:00.003+01:00

Avui he rebut, d'una bona amiga (moltes gràcies Carme Herrera), un link que us deixo aqui amb tot l'afecte del món. Cal una mica de temps però us recomano que cerqueu el temps on sigui. Com diu un blogger en el que he trobat referències sobre la conferència que us proposo: "Simplemente la conferencia es una patada en las meninges. No os digo más. Sólo que si no las véis , simplemente en esta vida tenéis lo que os merecéis después no os quejéis".

Emilio Duró. Optimismo e Ilusiones (1 y 2)

Una abraçada a tots i totes!

viure o Viure

2011-01-18T08:06:00.008+01:00

Estic especialment xocada, en Dídac ha mort, en Dídac és un noi de 20 anys, amb tota la “vida pel davant”, un munt de projectes i il·lusions que dimecres se’n va anar mentre dormia. El recordo de petit jugant pel poble, al carrer amb la colla (entre ells a l’estiu la meva filla), sempre rialler però potser el més ... tranquil? El menys entremaliat? dels residents permanents. El recordo maco, educat i amb una mirada serena, aquell mirar que et diu creu-me. No coneixia al Dídac més que com el nen gran del Farré i ja no el coneixeré mai, tenia molt temps per fer-ho...

He entrat al seu facebook i veig molts amics i molts missatges lamentant la pèrdua, veig també que els anys que ha viscut els ha viscut intensament: amor per la família, amic dels seus amics, estudiant el que li agrada, involucrat en causes importants i molt més grans que ell. Aquests 20 anys son de Vida!.

El veig i el veuré sempre com un Roure, un nou Roure per La Vall. Diuen que el Roure és la valentia i força, la constància, no es rendeix fàcilment, és també la imatge de la saviesa, la noblesa, la lleialtat i l'honor... Diuen a més, que el Roure era pels celtes un símbol de la porta que comunica aquest món amb els altres... Plantaré un Roure en honor teu Dídac.

Que és viure activament?

2011-01-15T20:27:00.003+01:00

Les coses i les persones no sempre son com les imaginem… Prenem uns moments per posar-nos en la pell dels altres? Ens orientem en positiu?

Brené Brown - La vulnerabilitat

2011-01-11T22:32:00.004+01:00

Brené Brown ha passat els últims deu anys estudiant la vulnerabilitat, la valentia, l'autenticitat i la vergonya.

Si teniu 20 minuts no us perdeu això.

Somiar despert, si o no?

2011-01-09T16:51:00.007+01:00

Ja sabeu que em repeteixo molt amb el tema de que hem de prestar atenció als nostres pensaments. El nostre cervell està contínuament “opinant” sobre el que fem, el que podríem haver fet, el que hauríem de fer, el que podem o no fer... Aquests pensaments normalment, hem torno a repetir, van dirigits (sobre tot els negatius) per aquelles creences que es van instal·lar en nosaltres quan érem petits i que no necessàriament son certes, aquelles que us proposo sempre que us qüestioneu.

Be doncs, segons un estudi recent portat a terme per Matthew Killingstoworth i Daniel Gilbert, psicòlegs de la Universitat de Harvard, els pensaments negatius no ens abandonen ni fent una activitat agradable!!! I el que és pitjor, que segons les dades obtingudes en un experiment que han dut a terme mitjançant una aplicació per a iPhone anomenada Track Your Happiness, la ment (els nostres pensaments) té molta més força que el cos, es a dir, que han constatat, una vegada més, que la ment és la que realment controla els sentiments, les emocions. John Tierney del The New York Times, ho explica així: “El cor va on el porta el cap, i a cap dels dos li importa massa on són els peus”.

Aquests investigadors han pogut, a més, constatar que, efectivament, la felicitat està directament relacionada amb el fet de estar concentrats en allò que estem fent (el en diu Mihalyi Csikszentmihalyi, Fluir).

Evidentment que no hem de tallar tots els pensaments erràtics! Cal somiar despert de tant en tant!!! D’aquesta manera és com sorgeixen idees genials!!! El que cal que controlem és cap on van els nostres pensaments erràtics...

I ja que les persones utilitzem el 46’9% de les nostres hores de vigília pensant en quelcom diferent d’allò que estem fent i que es sembla demostrar empíricament que aquest divagar normalment ens fa més infeliços...

Els meus suggeriments van en aquest sentit:

Si divaguem, si somiem desperts, que ja veieu que ho fem i molt, recordem que amb un petit esforç que pot ser de visualització o de mera decisió podem aconseguir que els nostres pensaments vagin enfocats a una meta determinada que ens permeti obtenir resultats positius. Per tant si els nostres pensaments van cap a quelcom negatiu diguem PROU! i procurem un canvi d’orientació.
Cal que recordem que reviure el passat i planificar les possibles fatalitats del futur ens impedeixen viure avui que en realitat és l’únic que és real. Si planifiquem el futur, que sigui en positiu i amb absoluta consciència de les nostres capacitats i els esforços que haurem de realitzar.
Centrar-nos en el que estem fent, farà que indubtablement, ho fem millor i per tant ho farem de manera molt més eficaç i eficient i això revertirà en major satisfacció.

Un apunt més, aquests investigadors, han pogut observar que les activitats en les que menys es divaga son: practicar sexe, fer exercici i conversar!!! Ja sabeu el que us vull dir, no?? ;)

Referències

Ara. Divendres 7 de gener de 2011, pàg34.

Harvard Gazette. Diumenge 9 de gener de 2011. Recuperat el 9/1/2011 des de http://news.harvard.edu/gazette/story/2010/11/wandering-mind-not-a-happy-mind/

Reinventar-se, comencem avui?

2011-01-01T10:04:00.005+01:00

Cada any per aquestes dates, repetim el mateix... tots fem aquells propòsits de sempre: deixaré de fumar, faré dieta, em prendré la vida d’una altra manera, estudiaré aquell idioma que m’agrada o que necessito saber… Aprofitem aquest entorn i el dia d’avui per què aquest any sigui el de debò? Us animeu?

Recordeu el que hem parlat a vegades sobre la neuroplasticitat cerebral i de tot el que representa per la persona. Avui sabem que el cervell humà és mal·leable, de fet el principi de la neuroplasticitat s’utilitza en rehabilitació cognitiva contínuament. Sabem també que canviant la manera de pensar canviem els circuits cerebrals i que cal desancorar-se dels pensaments negatius, aquests afavoreixen la mort neuronal, per contra, les persones que han decidit o be que s’enfoquen positivament generen noves neurones a partir ce cèl·lules mare cerebrals.

El títol del post és Reinventar-se, per fer-ho us proposo uns suggeriments:

Cal que ens enfoquem en allò que volem i no en allò que ens fa por.
Sota de moltes pors (normalment inconscients i profundes) hi ha la convicció (una creença limitant) que ens diu: Tu no ets capaç. No us la cregueu!! Treballeu per conèixer-ne l’origen o directament sigueu capaços de reconèixer aquesta por i enfronteu-vos-hi, analitzeu-ne els fonaments i veureu que la majoria de vegades no tenen raó de ser. Busqueu al nen que tots tenim dins, aquell nen que encara no tenia por de res per què encara no coneixia la por.
Trenqueu l’espiral de percepcions negatives si hi esteu posats i canvieu-la per una d’emocions positives, de veritat que és un acte de voluntat, es pot auto conduir.
Entreneu-vos en centrar la vostra atenció en enfocar-vos en les coses que realment son importants per vosaltres, si us enfoqueu en allò que us és incòmode, desagradable, etc. us ompliu de tensió i promoveu el vostre desequilibri.
El treball constant i acurat és la única garantia d’èxit. L’èxit no és fruit de l’atzar.
Mireu de relativitzar tot el que us diu l’hemisferi esquerre, és el que utilitza el pensament en forma de paraules, el responsable de la xerrameca interior (no puc, no serveixo per res, m’han enganyat una vegada ho poden fer sempre, ....UF, talleu això!!).
Potencieu el vostre hemisferi cerebral dret. És on viu la imaginació, la creativitat i el que us avisa amb les vostres reaccions físiques, les vostres emocions.

Com? Doncs buscant activitats que us produeixin bones sensacions!:

Un llibre
Música
Un sopar romàntic amb la parella
Un passeig
Una activitat manual que us agradi
...

Pareu un moment per pensar en quins dels vostres talents encara no coneixeu... segur que tots feu alguna cosa estupendament be, doncs mireu... n’hi ha més! Preneu-vos el temps necessari per conèixer-vos de debò.
La personalitat és un procés, un procés dinàmic. No sou d’una determinada manera, esteu actuant d’una manera determinada i cada vegada que us limiteu dient “jo soc així” esteu construint precisament aquesta imatge vostra. Atenció a la utilització del verb “ser” amb connotacions negatives. La millor manera és dient “jo soc capaç de...”, com a mínim d’intentar-ho!! Atenció a la utilització dels termes: sempre, mai . No acostumen a ser reals però ens enfoquen en una direcció determinada. Substituïu-los sempre que els detecteu en vosaltres.
Sigueu assertius.
Fugiu de les persones que no us aportin energia. Hi ha persones que només ens la prenen! Persones que viuen centrades en recordar-nos allò que està malament en nosaltres, en el món o en el nostre cercle d’amics! L’energia la necessitem tota per construir el nostre futur des de l’avui.

Avui és un bon dia per començar, no?

Bones Festes!

2010-12-20T16:06:00.004+01:00

Viure ecològicament.

2010-12-19T18:11:00.004+01:00

Que vull dir amb això? Doncs no, no em refereixo ara a no malbaratar l’aigua, reciclar, etc. etc. que també es important. Ara em refereixo a objectius i a afrontament de la vida.

Un principi central de la ecologia és que cada organisme viu te una relació permanent i continua amb tots els altres elements que composen el seu entorn. Per una harmonia complerta cal doncs equilibri ecològic, No? I com l’aconseguim?

Per explicar-me ara faré ús d’un altre “palabro” ;) la traçabilitat alguns coneixereu el mot per la utilització en l’alimentació, no? Doncs els hi demano prestat, el trobo genial!. La traçabilitat fa referència a: la capacitat de reproduir l'historial d'un producte o d'un lot de productes, i es refereix a l'acumulació d'informació sobre cada pas del procés de producció, d'emmagatzematge, o de distribució, per poder localitzar ràpidament l'origen dels problemes que puguin aparèixer i mirar d'evitar-los en el futur ( els amics de l’ACSA i Vikipèdia). Ja veieu per on vaig, no?

Penso que si estudiem la traçabilitat de la nostra vida, el recorregut i anàlisi fil per randa, veurem els nostres punts forts i els que no ho son tant. Sabrem d’on venen moltes de les nostres creences (penseu en qüestionar-les, no totes tenen fonament...) i per tant moltes de les nostres pors (la paraula por de vegades causa rebuig, però al cap i a la fi la Por és el motiu de molts dels nostres desestabilitzadors emocionals, ens agradi o no la paraula).

I si, crec fermament que la informació, la transparència (i molt més amb nosaltres mateixos) és la que ens permet discernir, decidir i canviar per millorar si cal.

Per tant, estudieu la traçabilitat de la vostra vida, sigueu coherents amb el que penseu i sentiu i el que feu, canvieu tot allò que no us permeti ser ecològics.

Que vol dir doncs ser ecològics en aquest entorn? Doncs entrenar l’art de gestionar les nostres emocions siguin quines siguin, de manera que la seva energia (sou conscients de la quantitat d’energia que necessita una emoció?) serveixi per obtenir una millora personal, un augment de la nostra qualitat de vida, cosa que ja sabeu que de retruc actua en benefici dels que estan al nostre voltant. L’art de treballar pels nostres objectius sense pertorbar-nos ni pertorbar als altres però sense deixar de fer-ho! I no, no és pertorbar-se iniciar canvis, no busqueu tres peus al gat!!! Jajaja. Iniciar canvis és evolucionar.

Mentre escric això acabo de clicar ecologia emocional al tot poderós google... i trobo un treball de Mercè Conangla y Jaume Soler, La ecología emocional.

Más allá de la inteligencia emocional. El llegeixo segur que aprenc mil coses! Ara us explico…

Be, m’agrada, us poso el link

Recuperat el 16 de desembre de 2010 des de http://www.ecologiaemocional.com/Publicaciones_pdf_pweb/Art_prensa/La%20ecologia%20emocional%20_Mas%20alla.pdf

Objectius

2010-11-17T17:11:00.005+01:00

En Coaching treballem amb objectius, el client (el coachee) ens explica que és el que vol aconseguir i la nostra obligació es acompanyar-lo en el camí d’aconseguir-ho. La tècnica es molt diversa però sempre passa per estudiar a fons aquest objectiu. Un dels mètodes és el que es denomina com GROW (Goal, Reality, Options, What) acròstic que al seu torn significa creixement o desenvolupament.

Goal (objectiu): cal establir la meta, on vols arribar?

Reality (realitat): quina és la teva situació actual y que et manca per arribar a l’objectiu?

Options (opcions): què és el que pots fer? Quins son els “pros” i els “contras” de cada opció?, què és el que cal que tinguis en compte? Has valorat totes les alternatives?, Hi ha coses que encara no has intentat?

Will (voluntat) What , When, Why (què, quan, per què) Què faràs ara? Quan comences? Com mesuraràs els avenços? Recordes per què vols aconseguir aquest objectiu? Què estàs disposat a fer?. PREPAREM EL PLÀ D’ACCIÓ

I no oblideu que un objectiu ha de ser sempre:

· El més específic possible. (quan en assoliu un poder anar a per un altre!)

· Realment el teu objectiu (no el que altres pensen que has de fer o voler)

· Assequible (voler la lluna potser no, però assequible no vol dir fàcil d’obtenir, no us confongueu!)

· Que només depengui de tu o que les persones que hi puguin estar implicades es comprometin igual que tu.

· Ecològic (que respecti la teva integritat com persona, que respecti la de les persones que estan al teu voltant, que valgui la pena...)